Des de fa temps sembla ser que la qualitat i la comercialitat són incompatibles. Ocorre als llibres, ocorre a la música i ocorre, com no, al cinema. Això passa molt al món de la música. Hi ha gent que es declara fan d'un grup i quan aquest comença a vendre discos el grup a perdut tota la "màgia".

Jo, (i a qui li importarà la meua opinió) pense que la mesura de la qualitat de les coses no té res a veure amb la comercialitat. Supose que això ocorre a persones que tenen necessitat de sentir-se diferents, de desmarcar-se de la massa, que la massa va com les ovelles, i totes aquestes coses, que no deixen de ser una moda com fer tot el contrari (si és que el sistema acaba per absorbir-ho tot).

Que a tu t'ha semblat dolenta, molt bé. A molta gent no. Que ens han donat "la raó dels ases" i tu vols alguna cosa més... si busques la raó a les pel·lícules del cinema ...

Jo a les pel·lícules sols busque que em distreguen una estona i no aspire que reafermen el meu ego ni altres veleïtats metafísiques, que tampoc sóc el Garci, coi. Per a raons i veritats ja en tinc prou amb la vida mateixa.

Que és màgica o no és màgica? supose que això dependrà de la màgia que porte a dins cadascú en el moment en que l'ha vista. I jo en portava a mans plenes, sobretot al seient del costat.

Aps, m'he fet el pentinat d'Amélie (que no, que és broma)

PS: Per cert, l'amor de El hijo de la novia, com a pel·lícula que és, també és de cartró pedra.