Em sento incapaç d'articular un text que expressi el que m'ha passat pel cap, per la qual cosa em limitaré a tres apunts..

- Ahir vaig veure per la tele a un tio que sense cap mena de dubtes, ni tan sols necessitat que jo li fés un teleADN, era el Saddam Hussein. Malgrat els cabells esvalotats i segurament ben bruts, malgrat la barba (¿per què van dir al principi que era postissa?), eren els mateixos ulls que hem vist en els darrers anys cada cop que sortia l'anomenat rais. Un metge calb i americà li estava introduint una andròmina a la boca. El Saddam serè, aparentment; potser amb al mateixa serenitat amb què devia enxubar-se a la butaca del seu dentista privat (als recolzabraços de la qual potser hi havia manat incrustar-hi pedres precioses; potser li va regalar al dentista bisturís i pinces d'or, i embuts per a gargalls de pur cristall de Bohèmia). No sé si figura que estaven obtenint mostres per als examen genètics. Després, el mateix metge o un altre metge (segurament "castrense", oi?), li furgava els cabells, ves a saber per què. En qualsevol cas, la imatge m'ha semblat obscena.

El món es regeix pel dret. A França ho tenen molt clar, fins i tot els nens: "no tens dret a jugar", i els grans: "escolta, si inverteixo aquí tinc dret a allò?" "si no treballes no tens dret a...". El dret internacional és un conjunt de lleis que un hom es passa pel forro quan vol. La convenció de Ginebra prohibeix el regodeo i la humiliació dels presoners de guerra, pero cadascú es pot passar pel forro la convenció de Ginebra, com sempre ha fet el propi Saddam, es clar. Això del dret significa que en comptes de regir-te per judicis amplis, humans (és a dir, que surtin de l'home), un hom sap el que està prohibit i, en conseqüència, s'ho pot saltar. Bé, això es complica.

- Segon apunt: fa bastants anys, quan estava de moda la cantant Samantha Foxx (a Portugal, a les parades del carrer hi havia gent que venia calendaris de l'artista ensenyant les tetes), vaig llegir una entrevista amb ella, del tipus: "color preferir", "darrer llibre que has llegit", "un lloc per retirar-te", etc. Una de les darreres preguntes era: "Odia vostè algú?" i ella va contestar: "Odio Saddam Hussein". Vaig flipar. No ho vaig entendre (o sí). Com podia ser que una noia dels suburbis de Manchester o Blackpool o on sigui podia "odiar" Saddam Hussein, que aleshores estava envaïnt Kuwait. Pensava jo que un hom podia odiar qui t'havia robat la nòvia, o la veïna que et vol fotre, o fins el pare..., ¿pero Saddam? ¿?¿?¿? En fi, Samantha Foxx, les dots artístiques de la qual segurament han decaigut a mesura que s'han anat afluixant els seus músculs pectorals, no podia saber que la seva actitud era pionera, i que avui sens dubte moltes persones pensen com ella.

- El tercer apunt és el que em sembla més interessant, pero aquí és on veig que no tinc corda, per la qual cosa només apuntaré el títol o argument o tema o subjecte, a veure si algú s'anima i, de retruc, jo mateix: el chivato que s'ha chivat de l'amagatall.

...xivatos, detencions, Dret Internacional, fotos de dolents humiliats i ciutadans amb les idees clares... (com ara el Bush o la Samantha Fox)

Jo ja em vaig quedar astorat al seu dia amb les fotos dels cadàvers dels perversos fills del Saddam, rostits de viu en viu a dintre el seu cau. Calia rostir-los? Segons sembla, els haurien pogut detenir vius, però ves a saber...

Ara les imatges del seu pare, del Saddam barbut i pollós d'aquests dies, em recorden aquell video casolà de fa uns quants anys on es veia el dirigent kurd Abdullah Ocalan enmanillat, amb els ulls tapats, i amb signes evidents d'haver estat estomacat. Un home fins aleshores cepat, amb el seu poderós bigoti i cara de salut, en aquells instants era un ésser indefens, arrupit, i segurament cagat de por, tot just acabat de ser segrestat pels turcs (i els americans) a no sé quin país de l'Àfrica. L'Ocalan també era molt dolent, segons els turcs, que són els nostres amics. Pels kurds era molt bo, en canvi.

[I parlant de kurds, a un diari israelià es diu que en realitat el Saddam ha estat capturat per uns milicians kurds del nord de l'Irak i lliurat als americans, que l'han entaforat al cau aquell i han escenificat la seva detenció, però ves a saber...]

El maligne Saddam va liquidar sense pietat milers de kurds, com ens recorda el senyor Bush a tothora, en canvi els turcs, que fa desenes d'anys que també es dediquen a liquidar kurds, fan ben fet, són bons, i amics nostres. I també ensenyen de tant en tant fotos d'antics cabdills, humiliats. Però els kurds, ara amb la moguda de l'Irak, són bons, no?

I amb tot això també m'han vingut al cap les imatges del Maurice Bishop, president de l'illa caribenya de Grenada, brutalitzat i mig despullat, ensenyant una panxa enorme, envoltat dels soldats americans que havien envait aquella minúscula illa.
Què deuen fer ara el Bishop, l'Ocalan, el president Noriega aquell del Panamà (detingut també pels americans en una invasió llampec, fa temps) del qual també en vam veure fotos, de l'home ja caigut en desgràcia?

I què deuen fer ara els presoners que hi ha a Guantànamo, aquells que no estan acusats de res, pels qui no hi ha Convenció de Ginebra ni Dret Internacional que valgui, i dels quals també en vam veure fotos?



I què deu fer ara la Samantha Fox, aquella noia tirant a lletgeta i hortera, que als anys vuitanta inundava de fotos seves quioscos i calendaris, sempre posada mig de perfil i ensenyant la seva meta pre-era-de-la-silicona? Ella segur que s'ha posat molt contenta quan ha vist les imatges del Saddam barbut i detingut...



I al final, a base de divagar, de l'assumpte del del xivato no n'he pensat res, Duquena...

Res, Chaland, si lo del chivato al final va ser un alibi o mcguffin o com vulguis. En realitat, les idees que pululaven s'articulaven entorn del chivato, però no va acabar de quallar... I ara, per acabar-ho d'adobar, dius això dels kurds que dius que diu un diari israelià. Deixem el chivato. I sí, ja recordava les imatges d'aquells més dolents que tots.

Ara ja potser no em passa pel cap, però durant els dos primers dies de la detenció del Saddam, no podia evitar imaginar-me un metge calb introduint artilugis de dentista (¿per què associo aquests instruments amb estris de tortura? ¿potser alguna peli? ¿és una associació fàcil? ¿hi han p. als països del e.?), doncs deia, introduint aquests estris a la boca d'un Bush caigut i indefens, o d'un Aznar caigut i indefens. No dic que ho desitgés, pero se'm va aparèixer que aquests rostres i personatges podien ser commutables.

Una altra imatge que em ve al cap, aquesta més recent: el Bush i el Saddam tancats en una mateixa habitació, obligats a estar hores i hores sols en una mateixa habitació, per exemple ara que el Bush pensa que se l'hauria de matar. Doncs que li anés a dir a la cara. Cosa impensable. Hi ha molts kilòmetres, barreres, parets, soldats, periodistes, buròcrates, funcionaris, entre els uns i els altres.

Si m'imagino l'Aznar i el Saddam junts se'm poden acudir força escenes còmiques.

Doncs a mi, aquests dies, em ve al cap aquella foto del president Companys i tot el seu govern empresonats. A l'home se'l veu tot despentinat i atrotinat. No l'he trobada, a Internet, he posat aquesta, que deu ser feta al mateix moment que la que havia vist jo...

Tal com estan les coses, a nivell polític, en aquest desgraciat país nostre, crec que evocar els "Fets d'octubre" de 1934 és adient. I no he vist cap comentarista polític ni periodista que en parli.

La foto d'un president de la Generalitat arrestat i emmanillat és una cosa que potser veurem, en els pròxims temps. Avui s'ha aprovat la llei aquesta que penalitza amb presó la convocatòria de referèndums "il·legals" (paraula aquesta molt estimada i utilitzada pel PP) i el Fraga ahir invocava les forces armades per aturar qualsevol bri d'"il·legalitat".

L'any 1934, Lluís Companys (que era d'ERC, per cert) i el seu govern d'esquerres aprovaven la "Llei de contractes de conreu", que pretenia donar certs drets als camperols enfront el poder dels propietaris de les finques agràries. Era una llei bastant moderada, de fet, i no canviava excessivament les coses. Però no va agradar gaire al nou govern de dretes espanyol, acabat de constituir, que va anul·lar la llei aquesta, bastant pel morro, ja que no era competència seva. Llavors el Companys, davant aquesta i altres mesures anti-autonomistes del govern espanyol, va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. El govern espanyol va respondre a aquesta iniciativa amb l'exèrcit, que liquida per la força la Generalitat i empresona a tot déu. El president de la Generalitat i els membres del seu govern en ple són condemnats a 30 anys de presó. El Companys és enviat al penal del Puerto de Santa Maria. El 1936 guanya les eleccions espanyoles el Front Popular d'esquerres (el Companys formava part de la candidatura) i els empresonats són alliberats i es restableix l'Estatut. Després tothom ja sap el que va passar. Al Companys li esperava encara presó i tortures a París, a Madrid i a Barcelona, i al final va ser afusellat a Montjuïc, com molts altres.

Pobre home! Pobres de nosaltres! Quantes fotos bèsties ens queden per veure! ( ...esperem no sortir-hi... )

L'oposició es nega a votar al Congrés la reforma del Codi Penal del PP



El ple del Congrés, només amb els vots del PP, ha donat el vistiplau definitiu a la reforma del Codi Penal que tipifica com a delicte la convocatòria il·legal de referèndums, mentre que els grups de l'oposició han optat per no votar com a protesta per la tramitació de la norma i pel seu contingut.

La reforma, inclosa via esmena a la llei orgànica de modificació de la llei orgànica del Poder Judicial i del Codi Penal que acompanya la llei d'arbitratge, entrarà en vigor tres mesos després de la publicació al BOE i pot afectar la consulta popular anunciada pel lehendakari per a la proposta d'Estatut Polític del País Basc.

L'oposició en bloc ha rebutjat "frontalment" la reforma i ha argumentat que no només suposa un "frau de llei" i un "atropellament" dels drets dels parlamentaris, sinó que, a més, és "innecessària", pretén penalitzar la política i aporta més problemes que solucions a la situació del País Basc.

Abans de la votació, que es va saldar amb 179 vots a favor i una abstenció i s'ha acabat amb crits de "manos arriba, esto es un atraco" des dels bancs de l'oposició i una ovació dels escons del PP, els parlamentaris d'IU han exhibit una pancarta en què es llegia: "Todos a la cárcel".


Llegit a El Periódico