Amélie, pues. Què m’ha semblat? Jo diria que és una peli entretingudeta, sans plus. D’una banda (si prescindís de tota la parafernàlia propagandística), els peròs que li posaria serien casi més cinematogràfics que ètics. Trobo que hi ha una acumulació massa exagerada de recursos “chistosos” i inusuals, que és probable que siguin els que li donen aquesta “màgia” de què s’ha parlat, però que em semblen gratuits (els programes de tele on es parla de l’Amélie, l’aventura a l’Afganistan del Nino, recursos de dibuixos animats com l’Amélie derrumbant-se com si fos de vidre...). És clar, estem parlant d’una peli de la que s’ha dit molt, i això obliga a dir-hi la seva. O sigui, pel que fa a la màgia, no trobo en absolut que sigui una peli màgica. És trivial però manté l’interès.

Sobretot em sembla una peli onanista en el sentit de viure en un món molt petit, farcit de cosetes de quan érem petits (aquesta estètica retro de tots els objectes). El recurs de dir “A Amélie li agrada banyar-se tal tal tal, i tirar pedretes tal tal tal”, em recorda un curtmetratge dels directors de “Delicatessen”, on es deia més o menys el mateix. El protagonista d’aquell curtmetratge deia, per exemple, que li agradava pixar mentre es dutxava, i que no li agradava imaginar-se que una dona tenia vísceres a dins del seu cos. D’això ja fa anys, i no sé perquè però allò se’m va quedar, i sempre m’ha fet la impressió que negar la “visceralitat” de les dones és voler viure en un món pre-adult i incomplet. No sé si m’explico.

Fa tres o quatre anys va sortir un llibre que va tenir molt d’èxit a França i aquí una miqueta, que es deia “El primer glop de cervesa” (traduït al català pel meu confrère J. Lavínia). Es tractava d’un seguit de textos d’una pàgina i mitja en els quals l’autor retratava petits plaers (el primer glop de cervesa, anar a comprar croissants-beurre a primera hora d’un matí de tardó-hivern a París, ajudar a desgranar pèsols, el soroll de la dinamo de la bici, el Tour de França, els calidoscopis i molts d’altres, relacionats gairebé sempre amb un passat adol·lescent o de la infantesa...). En fi, el culte a la nostàlgia amb un toc “minimalista”, és a dir, de posar-se les antiparres: no veure que es poden anar a comprar croissants demà mateix, i que a les dones de vegades els pot fer soroll la panxa.

En aquest sentit, l’enfoc de la peli em sembla intrascendent del tot, más de lo mismo o, com diria l’ecast.: “no m’aporta res”. Banalitat, però de totes maneres més intrascendent del que els articles que inclou l’amic Chaland semblen suggerir. Això dels lepenistes us asseguro que no ho he entès. A una peli (a una novel·la, a qualsevol manifestació amb voluntat artística) no li demano compromís polític o social, sinó compromís amb la veritat. I en aquest sentit em pot semblar autocomplaent i conformista Amélie, reaccionària en el sentit moral de no-trencadora, però no en el sentit polític. Posar-hi quatre immigrants o un toc d’injustícia social per donar-hi una pàtina progressista? Repeteixo, no entenc lo dels lepenistes.

En fi, quatre apunts. M’agradaria haver-me allargat més, però j’ai pas trop le temps i, a més, la peli no em dóna per gaire més.