En Matt és alt, molt alt i prim, i la part de dalt del seu cos s’inclina com un espàrrec. Camina ràpid, tant ràpid que sempre va uns metres per davant de nosaltres i els braços li penjen i li gronxen amunt i avall despreocupadament mentre camina. Si el veus de lluny, fa una fila divertida: sembla un mico llargarut recent baixat de l’arbre.

La meva relació amb en Matt és ben curiosa. Ara és bona, ara indiferent, ara no en tenim. De fet, en Matt s’entén millor amb el “Tortilla King” que amb mi. Quan els vaig presentar es van fer amics de seguida.

A en Matt l’enervo una mica. Sempre m’estic ficant amb la seva condició de ianqui perquè no els suporto, així, en general, sobretot als “White Anglo-Saxon Protestant” que diuen ells, o sigui, els que ostenten el poder. Ja sé que generalitzar no és sa, però tant se me’n fot en el cas dels ianquis, d’alguna manera hem de parlar.

Si, home, si. Els ianquis blancs amb poder són uns merdes i els qui no en tenen uns cagats (molta merda pel que veig). Porten anys i panys fent el que més els hi plau a costa de mitja humanitat, començant pels negres de casa seva, que avui encara, han d’anar pidolant favors. Podria allargar-me amb aquest tema, però no ho faré, ja en tenim la boca prou plena.

En Matt es va instal.lar a Barcelona per supervisar la traducció del seu primer llibre. Té molta sort aquest nano. Del seu llibre de filosofia se’n van editar només quatre mil exemplars, els que sabien els editors que segur vendrien entre els quatre aficionats a la filosofia, les escoles, universitats i biblioteques dels Estats Units.

Un escriptor i filòsof espanyol que no recordo com es diu (em surt Benicio del toro, però aquest és un actor americà) va veure el llibre tot passejant per les llibreries de Nova York (ara m’ha sortit el nom: Fernando Sabater, que mai no acabo de saber si és amb “b” o amb “v”. Ho aniré alternant), el va comprar, se’l va llegir, li va agradar i aprofitant els seus contactes va recomanar que el traduissin al castellà. Un home valent el Savater i l’editorial que el va traduir també. Un cap de setmana que erem a Lluçà, a l’espaiosa i agradable casa d’uns amics, en Matt va portar part de la traducció del llibre i em va demanar que li fes una ullada. Mare de Déu, quin desastre. El llibre l’estaven traduint dos paios i un ho feia bé, però l’altre era un autèntic desastre. Vaig alertar el meu cosí i em va dir que ja ho tenia controlat. Sembla que el segón traductor era un reforç del primer (el llibre és un totxo de 600 planes) i que ja ho sabien.

Un altre dia em va demanar si el podia ajudar a fer l’epíleg, directament al castellà i, és clar, em vaig sentir afalagat i també sorprès per tanta confiança que no m’hagués esperat mai d’ell. Em va sortir un epíleg rodó, només em van tocar una coma, coma de la qual ja havia advertit al meu cosí que era ambivalent. De tota manera, no em va fer massa gràcia que en Matt portés a corregir el Meu epíleg. Ja,ja,ja.

L’epíleg és a la pàgina 571 del llibre i es diu “¿Qué comen los filósofos?”. A dalt hi posa “Epílogo. Nota para la edición española*”. I a la nota hi diu: “* Mi agradecimiento a Eduard Castellet i Torrents por su colaboración en los puntos delicados de gramática y estilo en español”. Quina ironia, jo que no en tinc ni idea de gramàtica en cap idioma, ni tant sols sé què vol dir, i encara menys d’“estilo en español”.

Al llibre també hi va colaborar el “Tortilla King” fent els dibuixos, tant austers com ho és ell mateix quan no té peles (quasi sempre) i la germana de’n “Tortilla”, que es van emprenyar una mica perquè a l’edició americana es van equivocar a l’hora de posar els seus noms.

En Matt s’adora. El seu llibre ho diu tot. Es titula “La verdad sobre todo - (tela) - Una historia irreverente de la filosofía, con ilustraciones” i ell s’autoanomena “The last philosopher” (l’últim filòsof). És un paio esnob, com els seus anglosaxons, però té aquest punt d’alegria de la vida de casa nostra que el fa més proper i quasi vulnerable, que és dir molt de l’emotivitat d’un americà educat a Oxford.

A en Matt li agrada molt menjar, i cuina bé quan cuina. Gràcies a la seva generositat regada de dòlars, un grapat d’amics hem pogut degustar de franc els millors restaurants de Barcelona, Londres i Nova York i, gràcies a la seva generositat també, alguna vegada hem hagut de rascar-nos la butxaca per tornar-li aquest plaer de convidar els altres i menjar arròs blanc la resta del més.

En Matt també era un trenca-cors, gamberro com ell sol amb les noies. A Barcelona en va deixar un parell de ben fotudes que no en volen saber res més d’ell, ni de mi quasi bé, per parent. La seva vida sentimental és plena de tortures. Tenia una nòvia americano-pakistaní d’aquelles d’ara si ara no que el portava de cul. A ell li agradava molt, però ella no s’acabava de decidir mai i la seva familia tampoc volia emparentar-la amb ell.

Des de fora sembla que li prenguin el pèl. A la Rispa, així es diu la pakistanesa, en Matt li va pagar uns estudis carissims a Paris i Singapur mentre jugava amb ell a la puta i la ramoneta. Que si t’estimo, que si no t’estimo, que si em caso amb tu, que si no m’hi caso per, finalment, casar-se amb un professor de la universitat a qui va abandonar una vegada va tenir el passaport nord americà. A mig camí d’aquesta relació, en Matt es va casar amb una anglesa cursi de cames espectaculars que li va durar poc. Jo sempre he pensat que era una cosa d’oïda, perquè l’anglesa tenia una veu de pito punyent. Cantava com un lloro (va venir al casament del meu germà i el va amanir amb un “Yesterday” que quasi peten totes les copes del local) i s’enrotllava com una persiana. I en Matt, que més aviat prefereix el silenci si no ha begut un parell de copes, segur que no va poder aguantar el seu timbre. L’anglesa li va dir a la seva sogra, queixant-se amargament: “És que no tenim conversa”.

Nosaltres no l’ajudavem gaire. Sempre li feiem la broma que les dones només el volien per les peles i el passaport nord americà. Sigui com sigui, el seu comportament amb les barcelonines era força degradant per elles. Una vegada va quedar per anar a sopar amb una noia que havia conegut a la festa de Premià, una regidora de la tele em sembla que era, i amb qui ja portaven unes quantes setmanes de relació. La tarda d’aquell dia, sense dir-li paraula, en Matt va agafar un avió per anar-se’n a Londres un parell de mesos. Però és que no la va trucar, mai més no la va trucar. A mi si que em van trucar, diverses vegades, preguntant-me si sabia res d’ell, si li havia passat alguna cosa i jo tampoc en tenia ni idea.

I així unes quantes fins que va aparèixer la seva actual dona, que segons la meva tieta, la seva mare, el té segrestat i no és bona. No sé si el té segrestat o no, però en Matt ara és un altre i li ha canviat completament la vida, cap a millor crec jo, cap a més tranquila i ordenada. Es van conèixer al pis de Londres, en un sopar festa de dissabte a la nit. Era l’estiu i en Matt estava a punt de tornar a Barcelona. Enyorava el sol, poder anar a la platja i menjar pa amb tomàquet i pernil, que li agrada molt. Uns amics anglesos li van comentar que els faria gràcia venir a passar uns dies i els va convidar. Quan va anar a l’aeroport a rebre’ls, els amics no hi eren, però hi havia aquesta noia amb qui quasi no havia parlat a la festa. Es va extranyar una mica, però com que tampoc s’amoïna per gaire res, va pensar que bé, que ja li estava bé. La noia es va instal.lar a casa seva, al seu llit i a la seva vida en un santiamén, i vuit mesos després, en Matt s’havia venut el pis de Barbican, havia desfet la seva societat amb l’anglès i l’hindú, s’havia comprat un pis al Soho de Nova York i esperaven el naixement de la Sophia, que va néixer poc després i que tant va sublevar la meva tieta. D’acord que la Kathy, la dona d’en Matt, és una mica extranya, possessiva i dominant (és una escriptora jueva filla de dos psicoanlistes i de Nova York, la dona somiada de Woody Allen), però en Matt és suficientment intel.ligent i prou gran per saber què vol, i si s’ha deixat portar és perquè li està bé.

L’onze de setembre del 2001, el dia que van caure les torres, es van haver d’instal.lar a Long Island, l’illa llarga com diu ell, per evitar que la Sophieta respirés la pols de la crueltat i l’estupidesa humanes.

“Este libro
se terminó de imprimir
en los Talleres Gráficos
de Palgraphic S.A.,
Humanes, Madrid, España,
en el mes de octubre de 1998”