Ei, Duquena, què tal?

Oi que em deies que al davant de casa teva hi ha un pollancre, i que te’l mires per la finestra de tant en tant, quan fas una pausa mentre treballes?

És curiós perquè jo també veig un pollancre des de casa i també el contemplo sovint. Si fa una mica de vent em crida amb aquella remor tant agradable. Jo em pensava que els pollancres vivien a prop de l’aigua, de sèquies o de rius. Aquest deu ser de secà, s’alça en un vulgar terreny de garriga. Potser xucla aigües subterrànies, o d’un pou, o ves a saber…

Sempre està igual, inmutable. Al seu voltant, els matolls s’empolseguen a l’estiu i reverdegen a l’hivern. Però el pollancre sempre té les seves fulles espurnejant alegrement a la llum del sol.

De vegades, quan me’l miro em sembla sentir com una pessigolla a l’esquena i com si els meus braços es volguessin alçar. També noto que la boca em comença a fer un tic... A tu també et passa això, quan et mires el teu pollancre?