(per a l’amic Chaland, que avui compleix un dia més a la seva vida)

Avui he cantat, en un lloc tan poc propici a la música com el soterrani de l’estació de tren de rodalies de la plaça Catalunya, i a una hora tan canicular com les dues del migdia. Ha estat aquest ofec, potser, i els tirants delicats a les espatlles de les noies, jo que sóc de poble i les espatlles de per aquí ja me les conec totes de memòria. L’estiu ha arribat, i això és el que he vist de cop i volta.

Però, perquè havia de cantar l’estiu ? No, no era això el que cantava, però me n’he adonat més tard. El que cantava no era tant el fet que l’estiu havia arribat, sinó més aviat el fet d’adonar-me que les estacions continuen succeïnt-se. En aquest moment se m’han superposat, d’una banda, sensacions reconeixibles i que són idèntiques que les d’altres anys (olors de ferro calent de les vies, de suor, dels perfums rancis o dolços de totes les classes socials, de l’aire de cada mes de juny ; els colors deu minuts abans, a la Rambla, amb el sol a dalt de tot, com cada estiu ; la temperatura, inconfundiblement estiuenca) i de l’altra banda, tot allò que les mateixes sensacions tenen de nou, només pel fet que es produeixen ara i les percebim ara. Em sembla que aquesta superposició, aquesta consciència del pas dels dies, dels mesos, de les estacions i dels anys, m’ha fet cantar com si el temps fos un tren i jo hi viatgés i em mogués amb el traqueteig.

I en aquell moment he tingut clar que la felicitació per l’amic Chaland, que fa un parell de dies que vaig pensant sense èxit, havia d’estar relacionada amb aquesta relativitat de les percepcions del temps. Sóc conscient que si avui canto és, per dir-ho d’alguna manera, perquè tinc un bon dia, o per dir-ho d’una altra, perquè el balanç entre el meu dipòsit d’energia vital i les cabòries que puguin desgastar-lo és, avui, favorable, com podia no ser-ho. És a dir, més o menys com sempre. Quan un hom duu a dintre tot el Duquena que pot dur a dintre, sempre serà igual, als vint anys o als quaranta. Però potser amb una subtil diferència : una major capacitat per relativitzar, per distanciar-se. De fet, fa un parell de dies et volia transcriure un poema que havia fet fa un parell d'anys, perquè acabava d’una manera diguem-ne que apropiada. Però era dolent, pretensiós i excessivament barroc. Només se’n podia salvar, potser, una metàfora evident però transparent, que deia :

« és més fàcil plorar la mort del pare
quan s’ha viscut en quaranta ciutats »

i que incideix en aquesta idea de la relativització, possible potser ara, i no fa vint anys.

Chaland, amic, ja que no ens felicitem cada dia, deixa’m felicitar-te avui.