(veure el Capítol 1)

En aquella època jo era interiorista, i havia anat a Nova York amb el meu flamant projecte d’una nova botiga Kiwi, la primera que feiem als Estats Units. Tots coneixeu les botigues Kiwi, de roba barateta però resultona per a noies que tenen tipet… Bé, doncs les he fet jo. La meva feina consisteix a projectar botigues com un desesperat i viatjar per tot arreu del món com un camàlic, carregat de plànols, pressupostos, el pobre portàtil i, sobretot, molta mala llet acumulada perquè les obres de les botigues sempre es compliquen… És una feina que no té cap gràcia, no és creativa –malgrat que la meva ex-dona digués el contrari-, totes les botigues són idèntiques, i barallar-se amb fusters d’Aràbia Saudita, amb paletes de Singapur o amb arquitectes d’Antigua i Barbuda (que és un país) és desesperant. Pateixo massa estrés i jet lag i a les nits dormo malament. Vaig decidir començar teràpia amb un un psiquiatre, però no ens acabem d’entendre, francament. M’he pres un dia de festa, aprofitant que estic a Nova York, tal com em va aconsellar ell, però no he anat a veure coses turístiques ni he mirat de “sentir més a flor de pell els sentiments i canalitzar-los” que diu ell, que vol dir lligar, per a que ens entenguem. En comptes d’això he entrat a un garito que hi ha a la planta baixa de l’edifici on m’hostatjo (m’han cedit un apartament per als dies que estigui a Nova York) on havia vist que hi venien antiguitats de poca categoria i paperassa variada (m’agrada la paperassa variada). M’he quedat estupefacte en veure que el iaio panxut que hi havia a la botiga portava una samarreta vella, de color rosa amb un logotip ben curiós, unes lletres blaves de pal encabides en un pentagrama vermell i oscil·lant, amb la clau de sol, on hi deia ni més ni menys que “Sweet’n’low”! Li he preguntat què era allò, què volia dir, d’on havia tret la samarreta! El paio m’ha dit que no, que no ho sabia, que no i que si no volia comprar res que fotés el camp… Jo, nerviós, he fet una ullada a la botiga, per fer passar el temps una mica, compraria alguna cosa i a l’anar a pagar li tornaria a preguntar… Hi havia piles de postals velles, cartells, etiquetes de tot típus… He comprat un munt d’etiquetes de mida bastant grossa que provenien de caixes de fruita americanes d’abans de la guerra. Quina meravella! Imatges de taronges, pomes i llimones gegants, com grans sols radiants surant per sobre de paisatges, paisatges i fertilitat de llacs i cims de muntanyes, paisatges i escenes tropicals lluminoses, tot amanit amb lletres de tipografies precioses! Res a veure amb la iconografia de les caixes de fruita europees, tan sosses. Un nou món imaginari m'ha aparescut i li he demanat al iaio si sabia on podia trobar més material d’aquell i m’ha donat una adreça d’una botiga especialtzada i m’ha dit que esperés per anar-hi a que parés de nevar. L’home -que ja no portava la samarreta d'abans, ara en duia una negra que hi deia nosequè de Brooklyn- ha clissat que perdia el cul per trobar més estiquetes d’aquelles i jo ni tant sols m’havia adonat que a fora hi queia una nevada de mil dimonis. He pujat corrents a l’apartament, m’he estirat al llit, i he estat ben bé un parell d’hores contemplant les etiquetes, fixant-me en els detalls, embadalit. Llavors m’he mig adormit. Amb els ulls clucs, sentia la remor de la tempesta i anava pensant coses… “Demà a mig matí he d’anar al local de la botiga… A veure què tal és el constructor… Però abans aniré a buscar més etiquetes… I podria investigar l’assumpte de Sweet’n Low, que l’he deixat de banda… He d’esbrinar què és, miraré de trobar alguna guia de telèfons o algun anuari d'algo, no ho sé… Ho tinc fotut…” I al final, em vaig endormiscar, un dia més, sense haver fet els “deures” del psiquiatre: apuntar en una llibreta les sensacions positives i negatives del dia, i mirar de veure d’on provenen i quines reaccions emocionals causen. Tampoc vaig prendre les pastilles, clar. Només les vaig prendre el primer dia i em vaig trobar molt malament i m’adormia per tot arreu. I em poso a recitar en veu alta “sweet and low-sweet and low-sweet and low…” sense parar i m’adono que està clar que estic molt malament del cap, que tenen raó.... Quan m’adormo del tot somio en la meva ex, que porta una samarreta de Sweet’n Low, se la treu i té un cos que és com una pastanaga gegant plena de nusos i protuberàncies…