La ironia no m’agrada, no m’ha agradat mai i és una “figura de llenguatge”, com diu el diccionari, més que present, constant a les nostres vides. La ironia és a tot arreu: és a la feina, és a la familia, és amb els amics, amb els veïns, a la política, a la religió, a la cultura, a l'amor, a la Xina i a París.

No acostumo a entendre les ironies, i reacciono malament davant d’elles, sovint amb incontinència verbal agressiva, de vegades escrita: les ironies m’han perseguit i m’han arribat a fer mal, algunes fins i tot m’han acomplexat. Moltes m’han portat a ferir la gent que m’envolta. Ahir vaig rebre un altre cop de la ironia, un cop que em va doldre especialment perquè vaig reaccionar violentament contra una altra persona, una persona que no s’ho mereix i a qui m’estimo.

Durant els anys he après a conviure amb certes ironies, però només aconsegueixo aguantar les més suaus i generalment en entorns en que la ironia no només es dirigeix a mi, sino que forma part de la conversa col.lectiva i va rebotant d’una persona a l’altra. Però, francament, la ironia em molesta.

La ironia no m’agrada només quan m’ataca a mi, la ironia no m’agrada enlloc. Sempre he cregut que la ironia cau com una pesada llosa sobre l’objecte que l’ha rebuda, formant barreres infranquejables per al coneixement, la sabiduria, la veritat, la comprensió, la bellesa i uns quants conceptes d’aquests que tant anhelem però que tant maltractem a la vegada.

Els defensors de la ironia pregonen el seu suposat caràcter saludable: el riure’s d’un mateix i el riure’s dels altres, “perquè la vida ja està prou plena de penes”. Hi estic, com a les enquestes, bastant en desacord. Riure’s d’un mateix em sembla un bon exercici perquè comporta humiltat i, per tant, lluita contra la vanitat i l’orgull, però també pot atacar l’autoestima. El riure’s dels altres, la forma més extesa d’ironia, la que practica la majoria dels mortals, no em fa cap gràcia i no trobo que sigui gens sana.

Com s’arriba a la ironia? A la ironia, a la barrera, a la por, s’hi arriba a través de camins diversos:

Un dels camins és el del desconeixement: No et conec, et tinc por perquè pots ser una amenaça per a la meva seguretat que tant m’ha costat aconseguir i per la del meu entorn, per tant, poso una barrera de protecció i t’ironitzo. Els comentaris o acudits racistes venen sovint d’aquí.

Un altre dels camins pels que s’arriba a la ironia és el del complexe de superioritat, que és un dels complexes més estúpids que existeixen perquè es basa en el menyspreu a partir de palla materialista: jo tinc més que tu, jo tinc una posició social superior a la teva, per tant t’ironitzo. D’aquí surten els comentaris classistes i, en entorns laborals, els jerarquics.

Un camí en el que la ironia pot retornar en forma de dolor al seu emisor i és el que está més relacionat amb la por és el que prové del complexe d’inferioritat: em sento inferior a tu, pateixo, no vull que se’m noti, jo també existeixo, per tant t’ironitzo. Aquest camí és dur. Necessita anar recolzat per situacions en la que hi ha més d’una persona i que algú pugui fer de “corus”, de claca, o bé es fan per escrit, perquè comporta distància. Aquest irònic, acostuma a ser ingeniós, agut i prudent.

Hi ha molts més camins pels quals s’arriba a la ironia (l’enveja, l’odi, la frustració, la mediocritat...) i, curiosament, tot són camins que surten de vileses, de “bajezas”. A la ironia no s’hi arriba a través de cap virtut.

Ja que estava tant amoïnat per la ironia, he anat a buscar la seva definició als diccionaris: El diccionari de la llengua catalana diu: “Ironia: figura del llenguatge que consisteix a dir el contrari d’allò que hom vol donar a entendre; forma d’humor que es tradueix en l’adopció d’aquesta forma de parlar.| Fig: Esdeveniment contrari al que teniem dret a esperar: Ironia de la sort, ironia de la vida.”

És a dir, segons aquesta definició, la ironia és, a més a més, una perversitat.

El Diccionario Ideológico de la lengua española del venerat Julio Casares diu: “Burla fina y disimulada.| Figura retórica que consiste en dar a entender lo contrario de lo que se dice”.

El senyor Casares és més benèvol, d’entrada. Després, en les seves asociacions ideológiques del principi del diccionari, també relaciona la ironia amb “Zaherir” (reprender a uno echándole en cara alguna cosa | Mortificar a uno con censuras, imputaciones maliciosas, etc.) y “Vejación”.

De totes maneres, el que més m’ha encuriosit són les definicions dels contraris d’ironia y d’irònic que fa el Diccionario de sinónimos y contrarios.

Contrari d’ironia: Cumplimiento, adulación.
Contrari d’irònic: Virulento, de armas tomar.

I aquí torno a reaparèixer. A mi, que no m’agrada la ironia, quantes vegades, davant d’un comentari irònic no he reaccionat amb virulència? Quasi sempre he reaccionat amb virulència (que no violència), amb “ponzoña”, que apart de ser com un virus molt perjudicial per la salut, també vol dir “perjudicial a las buenas costumbres”.

Però el que és més curiós de tot plegat (i ja plego), és que la pràctica de la ironia, que no prové de cap virtut, sinó de vileses i que a més és una perversitat, provoqui una reacció perjudicial als bons costums, la virulència, la “ponzoña”.

El contrari d’una acció no-virtuosa hauria de ser una acció virtuosa, però en el cas de la ironia, el contrari d’aquesta acció no-virtuosa és una altra acció no-virtuosa.

Això em recorda allò de “la violència genera més violència”..... Voleu dir que no ens aniria millor sense ironies?

Potser continuarà.

Banda sonora d’aquest escrit: Johnny Guitar Watson (discos “Love Jones” y “Funk beyond the call of duty”).