Tinc amics que són especialistes de la imbecilitat social. Els seu comportament en societat és, a primera vista, impecable. Per a ells és molt important anar vestit adequadament a cada ocasió, complir amb els compromisos familiars, festes tradicionals i, com diuen ells, complir amb la dona. A la feina són educats i, generalment, no hi ha sortides de to remarcables.

Quan els sents parlar d’ètica o moral són estrictes i rectes i diuen allò que se suposa tothom considera politicament correcte i acceptable, incluida la castració als violadors i la pena de mort als terroristes. A vegades, quan algú proper a ells és enxampat fent alguna cosa “socialment reprobable”, fins i tot es poden ofendre i són abanderats de les bones maneres i la correcció més estricta.

Aquests amics meus són, a priori, social i moralment impecables de cara a la familia i als cercles socials més propers.

Però hi ha alguna cosa que falla. Aquests amics meus viuen segons esquemes socials pautats, ensenyats i apresos de forma automàtica, però no adquirida per l’experiència ni el coneixement voluntari, de forma conscient. Quan els coneixes bé, t’adones que en realitat tot el que diuen no ho creuen de veritat o no ho practiquen quan estàn sols, sense res ni ningú que els “vigili”, ningú que els observi.

Un amic meu em deia: “Haig d’aprofitar ara que sóc solter per fer l’imbècil, perquè quan em casi ja no el podré fer.” El que no deia (o veia) el meu amic és que encara és un imbècil i que, una vegada casat, ha seguit sent un imbècil i fent l’imbècil, però ara d’amagat, és clar, perquè fa coses que no aprobaria el seu entorn social ni la seva familia.

Això si, quan s’havia de casar, es va posar el seu millor “traju”, va comprar un ram de flors, va comprar un anell carissim (perquè si no, no s’hi val, és igual si l’anell té o no un valor sentimental), se’n va anar a casa dels pares de la seva nòvia i va demanar formalment la ma de la nena. Socialment, va quedar com un senyor, però en realitat seguia sent un imbècil.

El molt imbècil, va decidir que ja no era un imbècil pel sol fet de “complir”, pel sol fet “d’integrar-se” en la suposada correcció formal buscant una noia agradable amb qui casar-se i formant una familia, “perquè ja toca”. No és tant fàcil deixar de ser un imbècil. Es necessiten grans dosis d’autoconeixement, experiència i moltes hòsties per aprendre a ser alguna cosa millor, per deixar de ser una mica imbècil. Us ho diu un imbècil expert.

Però no, aquest amic meu no. Ara, suposadament ja no és un imbècil, perquè no ho aparenta, només perquè no ho aparenta. Això si, quan vol, segueix sent un imbècil a temps parcial. Bé, a temps parcial és un dir, perquè des del meu punt de vista és un doble imbècil, un autèntic imbècil, perquè mai acaba de ser ell mateix, ni a casa ni a fora de casa i sempre està dissimulant actituts.

Tinc un altre amic que va de pare per la vida. Quan parla d’ell com a pare és flipant. És el millor pare de la història de la humanitat: responsable, atent i carinyós, sempre preocupat pel benestar dels seus fills. Porta una foto dels seus fills a la cartera i te l’ensenya amb orgull. Si hi ha visites, fa notar que és bon pare fent alguna cosa que mai o rarament fa quan la familia està sola.Té totes les assegurances del món, els porta a bones escoles i es passa el dia regalant-els-hi coses i més coses. A l’hora de la veritat, veus que el que fa aquest pare és dedicar-se a castrar els seus fills a base de bronques innecessàries, que el suposat carinyo que els hi transmet es limita a jugar poques vegades amb ells o a un petó formal de tant en tant, que els consenteix sense sentit i que en comptes d’educar-los, els alliçona. Mai intenta entendre'ls.

L’imbècil social, quan està sol o acompanyat d’altres imbècils socials com ell, lluny de la familia i del seu entorn més proper, “es deixa anar”. Acostuma a veure més del compte, es fuma obertament els porros que sempre es fuma d’amagat, se’n va de putes, o té alguna amant o algún rollo esporàdic, parla de forma desagradable de la seva dona (a vegades ho camufla amb comentaris generalitzats sobre les dones) o corre a tota castanya per l’autopista (begut o no) mentre pensa que ha d'actualitzar la foto dels seus fills que porta a la cartera. L’imbècil social és aquell que està encantat de perdre de vista durant uns dies (o unes hores) a la seva familia perquè, per fi, podrà fer l’imbècil lliurement!!

L’imbècil social és d’aquells que es justifica amb arguments tant edificants com ara: “Jo pago, jo mano” o bé, “jo mano, jo pego” o “És que quan hi ha la meva dona no ho puc fer”. L'imbècil social és aquell que considera que "té dret a..." (hi havia un llibre sobre "els que tenen dret"). L’imbècil social té la gran mania de dir als del seu entorn com s’han de comportar, com han de parlar, què poden dir i què no. Sempre està apurat pel què diran o pel què pensaràn d’ell els altres imbècils socials (perquè als qui no ho són els hi rempampimfla) i pel què diràn o pensaràn del comportament de la seva dona i dels seus fills segons els seus estúpids paràmetres de correcció formal i social, en comptes de pensar en ells com a sers que pensen i que són emocionalment sensibles. L’imbècil social sempre està alliçonant, sempre està capant els seus, i és un gran trampós. L’imbècil social trampeja. Trampeja a casa, trampeja a la feina i s’autotrampeja. També és dels que tira la pedra (si s’atreveix) i amaga la mà. “Jo no hi sigut” i si ha estat ell, ha estat per culpa d’un altre. En definitiva, que l’imbècil social, és un imbècil.