Jo tenia vuit anys. En aquell moment de la meva vida res no era més important per a mi que el beisbol. El meu equip era el New York Giants, i jo seguia tot el que feien aquells homes de les gorres de color negre i taronja amb tota la devoció d'un vertader creient. Fins i tot ara, quan recordo aquell equip que ja no existeix i que va jugar en un estadi que ja no existeix, puc recitar d'una tirada els noms de gairebé tots els seus jugadors. Alvin Dark, Whitey Lockman, Don Mueller, Johnny Antonelli, Monte Irvin, Hoyt Wilhelm. Però cap no era més gran, cap no era més perfecte ni es mereixia més ser adorat que Willie Mays, l'incandescent Nano Say-Hey.

Aquella primavera, em van portar al meu primer gran partit de lliga. Uns amics dels meus pares tenien seients de llotja al Polo Grounds, i una nit d'abril hi vam anar en grup per veure jugar els Giants contra els Milwaukee Braves. No sé qui va guanyar, no recordo ni un sol detall del partit, però sí que sé que després del partit els meus pares i els seus amics es van quedar asseguts parlant fins que tots els altres espectadors van haver marxat. Es va fer tan tard que vam haver de travessar el camp i passar per la sortida del centre, que era l'única que encara estava oberta. Casualment, aquella sortida estava just a sota dels vestidors dels jugadors.

En el mateix moment en què arribàvem a la paret, vaig veure Willie Mays. Sens dubte era ell. Era Willie Mays, sense l'uniforme, allà dret amb roba de carrer, a ni tan sols tres-cents metres d'on era jo. Vaig aconseguir que les meves cames continuessin movent-se en direcció cap a ell i després, reunint cada unça del meu coratge, vaig aconseguir que algunes paraules em sortissin de la boca: «Senyor Mays», vaig dir, «em podria signar un autògraf?»

Ell devia tenir uns vint-i-quatre anys, però jo no vaig poder pronunciar el seu nom de pila.

La seva reacció a la meva pregunta va ser brusca però amable. «És clar, nano, és clar», va dir. «Tens llapis?» Recordo que ell estava tan ple de vida, tan ple d'energia juvenil, que mentre parlava anava saltant amunt i avall.

Jo no tenia cap llapis, i per tant li vaig demanar al meu pare si me'n podia deixar un. Ell tampoc no en tenia. Ni tampoc la meva mare. Ni tampoc, va resultar, cap dels altres adults.

El gran Willie Mays s'estava allà mirant-s'ho tot en silenci. Quan va quedar clar que ningú del grup no tenia res amb què escriure, es va girar cap a mi i va arronsar les espatlles. «Em sap greu, nano», va dir. «Si no hi ha llapis, no hi pot haver autògraf.» I després va sortir de l'estadi i va caminar cap a la nit.

Jo no volia plorar, però les llàgrimes em van començar a rodar galtes avall, i no vaig poder fer res per aturar-les. I encara pitjor: dins el cotxe, vaig estar tot el camí de tornada a casa plorant. Sí, la decepció m'havia deixat aixafat, però també estava disgustat amb mi mateix per no ser capaç de controlar aquelles llàgrimes. Jo no era cap nen. Tenia vuit anys, i se suposa que els nens grans no ploren per coses com aquesta. No solament no tenia l'autògraf de Willie Mays, sinó que tampoc no tenia res més. La vida m'havia posat a prova i, en tots els sentits, jo havia fallat.

Després d'aquella nit, vaig començar a portar un llapis a qualsevol lloc on anava. Es va convertir en un costum no marxar mai de casa sense assegurar-me que tenia un llapis a la butxaca. No és que tingués cap pla en particular per a aquell llapis, però volia estar preparat. Ja m'havien agafat una vegada amb les mans buides, i no tenia la intenció que em tornés a passar.

Si més no, els anys m'han ensenyat això: si tens un llapis a la butxaca, tens moltes possibilitats de sentir la temptació de començar a fer-lo servir algun dia.

Com m'agrada explicar als meus fills, així és com em vaig convertir en escriptor.

1995