La vigília de Nadal vam passar la tarda en un parc, tots quatre i els quatre membres d’una família amiga. A última hora caminàvem a l’atzar dels vials amb aquella parsimònia pròpia dels passeigs pausats i sense objectiu, durant els quals el grup sol seguir els trencalls que decideix una mena d’enteniment compartit. En arribar a una cruïlla de quatre senders possibles, vaig notar que em molestava, a la butxaca de l’abric on enfonsava les mans, un paper d’embolicar caramels. Per un impuls que ara em sembla digne d’estudi, me’n vaig voler desfer, com si fos una nosa que, no cal dir-ho, era més imaginària que real, com si així quedés disponible per abandonar les giragonses repetides del parc. Com aquell que en rentar-se les mans tres hores després d’haver esclafat una aranyeta sobre una barra despintada de ferro, s’adona de cop i volta que si durant tanta estona no ha pogut notar què feia i on era, si no ha estat capaç de sentir-se en el món, era per culpa de la màcula literalment inoblidable que la mort de l’insecte li ha deixat a la pell, una taca també imaginària que no ha desaparegut en cap de les textures de roba on s’ha fregat el dit.

La primera paperera era en una cantonada d’aquella cruïlla, a mà dreta, però el grup semblava apuntar un moviment comú cap a l’esquerra. Conscient (?) que si me n’anava dret cap a la paperera amb el mateix pas assossegat modificaria la inèrcia comú, vaig fer quatre gambades enèrgiques fins acostar-me prou per llençar el paper sense que caigués a fora, unes passes, doncs, amb l’empenta de les quals havia indicat sense possibilitat de confusió que em movia en sentit contrari, però que allò no volia dir que tothom m’hagués de seguir. I en efecte, la directriu invisible que recorrien no va sofrir cap mena de desviació. Potser es va girar la meva filla petita, menys educada, a causa de la seva edat, en el significat d’aquelles instruccions implícites; potser de cua d’ull algú havia percebut una absència sobtada, un buit, una ombra que tallava ràpida les línies d’un tros de paisatge que es preveia que continuaria mantenint les seves formes. El cas és que, quan després de quatre passes en el sentit de tornada, ja menys peremptòries, més graduades, m’incorporava novament a la formació, la inèrcia no només es restablia sinó que de fet ni tan sols s’havia arribat a trencar.

És clar, arribar a llegir la vida d’aquesta manera representaria acostar-se força a l’ideal que vaig perseguint des de fa dos anys. Però la reacció rarament es produeix amb una simultaneïtat realment efectiva. La meva atenció és puntual, anecdòtica... Sento el desig de llençar un paper, noto que fa estona que m’obsessionen els ulls d’una dona que m’ha mirat amb una insistència que he diagnosticat com a incitant, em rento les mans per alliberar-me d’un gest relativament remot (la motivació del qual no he analitzat malgrat que sens dubte és més rellevant que llençar el paperet d’un caramel) que ha determinat que una aranya passés de bellugar-se a no existir. Entremig, la vida ha fluït sense parar, ha fabricat innombrables instants significatius la raó dels quals se m’ha escapat, com si anés sentint una conversa en una llengua estrangera que identifico, però en la qual només sé dir “gràcies” i “perdó”.