"Camp de blat amb xiprers", de Van Gogh, 1889

Aquest quadre (pintat a prop de casa del desaprensiu Doctor Gachet) em recorda un paisatge que conec, i el paisatge que conec en qüestió em recorda aquest quadre, i tant el quadre com el paisatge em recorden l'Elvis Presley.

Vet aquí que era jo un tendre infant que anava arraulit al seient del darrera del cotxe, que conduïa el meu pare, un mes d'agost xafogós. El meu pare va aturar el cotxe a un costat d'aquell camí de sauló i va baixar a fer nosequè a Cal Miralles (que era una masia a on, a part dels amos, hi havia fantasmes). Jo em vaig quedar, sentint la ràdio i mirant el paisatge emmarcat pel vidre de la finestra de cotxe: Els xiprers, el camp ple de grills, turons blavosos al fons... Un paisatge clavat al del quadre del Van Gogh, vaja... Llavors a la ràdio van dir que havia mort l'Elvis Presley, i van posar una cançó seva (qui sap si potser era "Blue Moon of Kentuky"). Quan el meu pare va tornar li vaig dir que havia mort l'Elvis Presley i va dir "ah, si?", però es veia que no l'interessava gaire, la notícia.

I molts anys després, passo de vegades per aquell camí, i veig aquell paisatge amb els xiprers, i sempre, SEMPRE, penso en l'Elvis Presley (de vegades també en el quadre del Van Gogh, però no sempre), no tinc més remei que pensar en l'Elvis, hi he passat centenars de vegades i sempre em ve al cap el rei del rock i les seves patilles. I si veig una foto del quadre del Van Gogh (o d'algun altre quadre semblant, li agradava pintar aquells xiprers) penso sempre, SEMPRE, en l'Elvis Presley (de vegades també en el paisatge dels xiprers, però no sempre). En canvi si sento una cançó de l'Elvis Presley no penso en el quadre ni en el paisatge dels xiprers... Que rares són les neurones, eh?

El Van Gogh, tot i que li trobo algun interès, no m'ha atret mai gaire... Potser li tinc una mica de mania perquè en ell han volgut encarnar l'arquetip d'artista melancònic i torturat, amb rampells de bogeria, que pateix molt i que degut a tot això és un geni, no pot fer-hi més. El seu estil empantanegat de pintura i tirant a ingenu en el fons és genialitat, diuen. També hi ha allò de "en vida no va vendre cap quadre, el pobre, es va avançar al seu temps" i romanços d'aquests... M'agraden més els seus contemporanis, que no eren tan genis (i que tampoc venien gaires quadres) però que tenien una inspiració més fina i elaborada, més "espritual", i que van sentar realment les bases de la pintura contemporània... La veritat és que no m'hi he fixat gaire en Van Gogh, me l'hauria de "remirar". Per començar em rellegiré el llibre de la seva correspondència amb el seu germà Theo, que està molt bé, i em repassaré la seva obra sense prejudicis, a veure...

Potser hauria d'anar a un museu a mirar els quadres originals de xiprers del Van Gogh tot escoltant música de l'Elvis en un walkman a veure què passa ( <--- idea xorra).