Doncs, pot semblar mentida, però jo no havia llegit mai cap article d'en Salvador Sostres, jove periodista emergent i polèmic, que escriu a l'Avui i a l'e-notícies. Un parell de perles seves (via belgolb), per si algú encara no sap de quin peu calça:

Pagar d'entrada

Una cosa és l'amor, estar enamorat. Però la seducció espontània, el sexe ocasional i sense penyora, és un terrible malentès. Molta penyora i molt cara. Perquè es paga d'entrada, es paga a terminis, en còmodes terminis, quan sigui, però per fer sexe, com a mínim per fer sexe amb una dona, s'acaba pagant sempre. Hi ha el taxi d'anar-la a buscar, el restaurant, que serà un bon restaurant, perquè un clau que es gesti en qualsevol d'aquests locals que comencen per Can, doncs ja m'explicaran. El taxi, el sopar, i el bar de copes, no?, perquè alguna cosa prendrem, esclar, i després el taxi d'anar a casa teva, o seva, i tot això comptant que a la senyora li vagi el rotllo. Una noia que no és una prostituta sempre que folla amb tu sembla que t'estigui fent el favor de la seva vida, i si no n'estàs enamorat, tot aquest desplegament de coqueteria, tot aquest ara et dic una obscenitat i ara em faig l'estreta, posa bastant nerviós i resulta bastant insuportable, perquè per dives ja tenim la Sardà, que com a mínim ens fa petar de riure. I aleshores, després d'haver pagat pel cap baix 400 euros, entre el sopar, el taxi i les copes, després d'haver aguantat l'espectacle ara carnívor i ara retràctil de la senyoreta, després que s'hagi decantat per obsequiar-te amb els seus favors, tot és arribar a casa, que la senyora tingui un cul de panera de Nadal, que follant et faci pensar en la germana de Romanones, o en el mateix Romanones, que no dugui la roba interior conjuntada, que porti el desodorant equivocat o que no s'ho empassi. I jo ja els dic que per 400 euros, si del que es tracta és de ficar-la i d'empènyer una estona, trobaran autèntiques deesses de l'art de fer-te passar una bona estona. Que, per cert, després marxen.

Resolució del Consell de la Informació de Catalunya, respecte aquest article.

Comentari d'en Salvador sostres a l' Avui.

Ibarretxe

Aquest home és el que marca en aquests moments l'agenda política espanyola. És un home de constitució fràgil i accidentada, amb aparença de no acabar mai de trobar la postura -deu dormir fatal-. El Partit Popular ens va voler fer creure que era el dimoni aprofitant les entrades pronunciades que té el lehendakari, però el poble basc no s'ho va creure per golejada. Des de la seva poca consistència física, des dels seus orígens tímids en què tenia la feina no gens senzilla de fer oblidar el lehendakari Ardanza, i la feina també complicada de pactar un joc de distàncies amb Arzalluz -que una cosa és que juguem al mateix equip i l'altra que ho fem tots de davanter centre-, Ibarretxe ha sabut no ja fer-se un lloc entre les preferències dels seus conciutadans, sinó convertir-se en el principal protagonista d'un Estat que ell mateix és el primer a admetre que ni és el seu ni vol que ho sigui. Ibarretxe ens agrada pel que diu i per com ho diu. Però sobretot perquè ho diu. Catalunya, un país que està bàsicament cagat de por, té unes aspiracions similars a les d'Euskadi, i la mateixa legitimitat, i ha votat igualment sempre i massivament un partit nacionalista perquè la governés. Però al país on una de les frases més famoses i utilitzades és "Tens raó, però això no es pot dir", la cosa no ha passat mai d'uns quants decibels de més en algun míting de diumenge a la tarda, o en la famosa "colla de ximples" del president Pujol que l'endemà va posar en dificultats tota la premsa espanyola, que va traduir amb enorme ximpleria l'expressió. Ibarretxe no és més intel·ligent que Pujol ni Euskadi té més drets que Catalunya. Ibarretxe té un poble al davant i Pujol el té al darrere, per això Euskadi té més futur que Catalunya.