Un periodista valent. Em pensava que ja no en quedaven, que tots bevien la mateixa cervesa tèbia.

Aparegut el 14 de gener a e-noticies

Joan Reventós
Trobo de país tercermundista i supersticiós aquesta mena d’obscurantisme amb què sobretot els mitjans de comunicació encerclen la mort. Aquestes riuades d’elogis desmesurats que vessem sobre els cadàvers no em semblen pròpies de cap societat avançada. Tenim ara la mort de Joan Reventós. Acompanyar en el sentiment els seus amics i familiars no vol dir, o no hauria de voler dir, estrafer el seu currículum exagerant uns mèrits que de cap manera, ni des de cap sentit comú, se li poden atribuir. Reventós ha estat un polític mediocre tirant a pèssim, amb una capacitat dialèctica pitjor que justeta. Va perdre unes eleccions que el PSOE de Catalunya tenia guanyades. Reventós va ser el primer gran perdedor i després d’ell al PSOE d’aquí tot ha estat perdre. De la seva cara de decepeció el 1980 els socialistes no han sabut mai refer-se’n. Tenim doncs que la gran cosa que va fer l’expresident del Parlament de Catalunya va ser liderar un partit que tot el que ha fet ha estat perdre. Quina glòria. La clandestinitat? És veritat, però el mèrit de la clandestinitat no és polític sinó de coratge personal, humà, un terreny on les virtuts de Reventós em semblen indiscutibles. Trobo completament pornogràfiques aquestes exhibicions d’histerisme sentimental dedicades a convertir Reventós en el gran polític que mai no va ser, i als qui considerin indigne o repugnant remarcar els defectes d’un mort els dic que oberta la veda de les opinions (tothom opina avui de Reventós, encara que sigui bé) l’expressió de qualsevol opinió hauria de ser benvinguda, si no és que estimem només la democràcia quan guanyem les eleccions o la llibertat d’expressió quan tenim la paraula. De mal gust em sembla en canvi, i per tancar, el mercadeig que amb el cadàver de Reventós va voler fer ahir el seu partit exhibint-lo a Nicaragua. La família va haver de batallar molt més del que es pot fer batallar una família que acaba de perdre un dels seus membres per aconseguir que finalment es respectés la voluntat expressa del difunt i que seguís sent la tria del director de la Corpo l’únic espectacle que els socialistes tenen en cartell en aquests moments.