Una nit vem sortir uns quants amics a fer unes copes. Ja sabeu: beure, riure estúpidament, anar a dormir tard i llevar-se malament.

Vàrem anar al Boliche, un bar de Barcelona d’aquells que sempre s’omplen de gom a gom. Erem quatre o cinc persones, però només en recordo dues, en Narcís, gran amic i company de viatges i més coses, i la Dolors, la dona d’un altre amic amb la que no he sortit mai més i que encara no sé què hi pinta en aquella sortida.

Suposo que no era el primer bar on haviem anat ja que recordo que anavem tocats i beviem amuntegats de la barra estant. Hi havia molta gent, i tinc una imatge agradable del moment, molt viva i festiva, molt colorista i lluminosa.

Doncs bé, en aquest marc habitual de qualsevol nit de cap de setmana va aparèixer per la porta la princesa Cristina de Borbó, quan encara era soltera. Anava acompanyada d’uns quants amics i de quatre guardaespatlles que dissimulaven malament la seva condició de guardaespatlles, ja que feien cara de pal i portaven tots una bosseta lligada a la cintura on hi guardaven la “pipa”, la pistola, no fos cas que algún descerebrat se li acudís fer una bestiesa. Un dels acompanyants de la princesa era un regatista de vela molt famós, un tal Doreste, que havia guanyat feia poc una medalla d’or a les olimpiades. Van seure disciplinadament al costat de la porta (suposo que van convidar amablement els ocupants d’aquelles butaques a marxar) i es van posar axerrar i a beure com feiem els altres.

Semblava que la majoria de noctàmbuls del Boliche no s’havien adonat de la presència reial, però nosaltres si, i no ens vem estar de fer els comentaris de sempre:

- Hòstia, em pensava que era més guapa
- T’agrada aquesta tia?
- Home, abans m’agradava una mica...
- Ténen molt morro...
- I tant, vivint dels nostres impostos “por la gracia de Diós”
- Un Rei modern hauria d’abolir la monarquia!
- Però quines bestieses dius ara?
- És veritat! Un Rei intel.ligent hauria d’adonar-se que no es pot mantenir la monarquia perquè si. Qui els ha escollit, eh? Qui els ha escollit? Tenen uns collons com un toro.
- I què, es quedava sense feina llavors? I sense la pasta gratis que li representa viure de nosaltres? Ara si que n´és d’intel.ligent. Si fés el que tu dius seria un imbècil.
- Doncs francament, m’agradaria que fos més imbècil i no passar-li ni un duro.
- Però si són bona gent, home
- Si, clar, jo també seria bona gent si m’haguessis de mantenir, no et fot?
- Has vist el cul que fot?
- Ja, ja, ja...

Vem estar una bona estona així, fins que vèrem tenir ganes de canviar de bar. Per sortir haviem de passar pel davant de la princesa, que ara era dreta a la barra parlant amb algú i ens donava l’esquena. La Dolors anava al davant, després el Narcís i d’arrera d’ell jo. Anavem caminant cap a la porta, quan en passar el Narcís pel costat de la princesa vaig veure que aquesta feia un saltironet, talment com si algú li hagués pessigat el cul.

Una vegada fora li vaig dir al Narcís el que havia vist i em va dir:

- És que li he pessigat el cul!