Què dius? Doncs això: temps estimat de lectura. I què vols dir amb “temps estimat de lectura”? Que he rebut una newsletter on, al davant de cada un dels articles, hi posa “temps estimat de lectura, tants minuts”. Ah! Està molt bé, no et sembla? No, no em sembla. I perquè no? No deies que ningú ja no llegeix com abans i encara menys en pantalla? Si, i...? Doncs em sembla que posar el temps que podem tardar en llegir un article ajuda molt a fomentar aquest interès per la lectura. No hi veig la relació... Creus que això serveix d’alguna cosa, que algú llegirà més articles? I tant que si! Doncs jo n’estic tant segura: quan et compres un llibre no ho fas en funció del que tardaràs en llegir-lo, te’l compres perquè t’interessa i prou. Potser si, però segons el gruix del llibre també saps si tardaràs més o menys en llegir-lo. Segur que moltes vegades has deixat de comprar-ne un pel sol fet de veure’l com un “totxo”. Mmmh... Potser és veritat, però segueixo pensant que això no ajuda i que en general internet és un mitjà alienant, un mitjà enemic de la paraula i de la comunicació... Però com pots dir una cosa semblant? Internet no és un mitja alienant, és un mitjà integrador que obre noves vies de comunicació. No és veritat, les tanca. Que no, que les obre. Mira... des de l’expansió de la televisió, l’aparició d’internet i els missatges de mòvil, les coses han canviat molt i ens estem aïllant del nostre entorn més immediat. Estem perdent capacitat de comunicar-nos i cada vegada som més individualistes i onanistes. Perdó, perdó, com dius? L’últim cap d’any, per exemple: des de les vuit de la tarda fins ben entrada la matinada, tots els convidats al sopar ens vàrem passar l’estona mirant el mòvil i enviant sms a d’altra gent que no era a la festa, i entre nosaltres quasi no vem parlar. No m’ho crec, no exageris. I si no, haver apagat el mòvil. És impossible apagar el mòvil! I amb internet passa el mateix. Preferim quedar-nos a casa amb el pijama posat i xerrant amb algú desconegut a qualsevol xat que veure els amics i sortir a sopar. Això no és cert: has sortit últimament? Què vols dir, un divendres a la nit? Si, a sopar i a prendre alguna cosa. Doncs mira, si, feia temps que no sortia i l’altre dia em van convidar a sopar. Hi havia gent al carrer? Si, molta. O sigui, que estava animat el tema... I la gent que hi havia, quina edat tenia? Home, hi havia de tot. Gent molt jove n’hi havia? Si, és clar, i ja veig per on vas: ara em diràs que la gent jove, que són qui més utilitza internet i els missatges de mòvil omplen els carrers, oi? Queden entre ells i xerren i es comuniquen, no? Exacte: les noves tecnologies, a més, han donat un nou impuls a aquest tipus de relació. No només no ens han alienat sinó que han obert nous canals de comunicació, l’han enriquida, i a més l’han fet global. I si molt m’apures, també penso que ha estat el primer antídot eficaç contra la soledat, ja que fins la persona més extranya, la més alienada de la societat ha pogut trobar milers d’iguals amb qui compartir rareses. N’hi ha que queden a través de la xarxa per suicidar-se en comunitat, per exemple... Sabies que un antropòfag que buscava víctima la va trobar per internet? Van quedar, van sopar junts, l’un va matar l’altre de comú acord i per escrit i durant uns quants dies se’l va anar menjant tranquil.lament. El tenia a la nevera! Un moment, un moment, ara exageres tu. Pot ser, però la història és certa. Fa uns anys l’antropòfag hauria hagut de matar algú que no voldria morir i s’hauria hagut de menjar un desconegut. Que trist, no et sembla? O per manca d’instint assassí potser s’hauria mort de gana, vés a saber. Amb internet, per contra, tothom ha quedat satisfet.

M’estàs liant. Jo només dic que internet i companyia són mitjans d’alienació més que de comunicació i que fan que ara es llegeixi menys que abans, per exemple. Ningú no llegeix a la pantalla de l’ordinador. M’agradaria que internet servís per tornar enrere. No t’acabo d’entendre. Si, m’agradaria que amb una newsletter o amb qualsevol altre escrit que es pugui enviar per xarxa, tornessim a prendre l’hàbit de lectura, que la comunicació per xarxa signifiqui increment de la comunicació interpersonal i no a la inversa. La tele ja va ser un cop molt fort per a la comunicació entre tots plegats. Les families van deixar de parlar. Fins i tot hi ha cases on cada membre de la familia té un televisor i un ordinador a la seva habitació. No ens veiem quasi mai, no parlem quasi mai i quan parlem no ens entenem. Ja, però jo no veig que la tele o internet en tinguin cap culpa d’aquesta manca de comunicació. Com que no? Doncs no. De fet, la televisió és un entreteniment com qualsevol altre que no ocupa gaire part del nostre temps i no és més alienant que passar-se dues hores tancat en un cine, o en un parc d’atraccions, o fent rafting o, per cert, llegint un llibre, activitat que s’acostuma a fer individualment, sense compartir. El temps de la televisió es pot compartir o gaudir-ne tot sol estirat al sofà. Pots escollir, què més vols?

Penso que aquesta suposada manca de comunicació no l’han portat ni la televisió, ni internet, ni els missatges de mòvil. Aquests elements jo diria que més aviat l’han millorada, ens l’han fet més propera i rica i ens han obert un munt de possibilitats. Si que és cert que demanen més temps, o una organització diferent del nostre temps, això no t’ho nego, però són mitjans de comunicació moderns amb les seves particularitats modernes i el món evoluciona. M’estàs dient antiga, potser? Antiga no, rampoina! T’estic dient que la manera de comunicar-nos avança i que es creen nous canals i noves sinèrigies al marge dels nostres desitjos o de la nostra manera d’entendre el món, t’agradi o no t’agradi.

No hi estic d’acord. Quina gràcia té posar-te davant la tele o d’un ordinador com un estaquirot mirant una pantalla? Ah, si? I quina gràcia té posar-te davant d’un llibre o d’una altra persona i anar xerrant o anar llegint? No et passis. No em passo: quina diferència hi ha entre tu enfrontada a l’objecte llibre, tu enfrontada a l’objecte televisió, tu enfrontada a la pantalla de l’ordinador, o bé al davant d’una altra persona? Són diferents maneres de comunicar-te, però sempre hi ha comunicació, sempre.

Una altra cosa és que no t’agradi com tens estructurada aquesta comunicació. Potser veus la tele sola i l’hauries de veure amb algú, no ho sé. Precisament això és el que vull dir! Som massa individualistes i aquests elements no ens ajuden precisament a deixar de ser-ho, potencien la nostra soledat. Ja hi tornem, no és veritat: aquests mitjans de comunicació i recalco mit-jans-de-co-mu-ni-ca-ció, no en tenen cap culpa. En tot cas som noslatres els que ens ho muntem malament. És la manera que tenim de fer-ne ús. A mi em sembla més alienant el fet que ens passem cinc de cada set dies de la setmana treballant i perdent hores i hores com a idiotes. És la feina el virus de la comunicació! Això és una bestiesa solemne. T’estàs embrancant.

No m’estic embrancant i et diré per què: la feina no et deixa escollir, et porta. I a més, és un poderós atrofiador de qualsevol persona mínimament capacitada i un distorsionador de personalitat. T’estàs liant i m’estàs liant. Espera’t: a la feina t’has de relacionar amb gent amb la que no hi tens cap mena d’afinitat, o poca, has de fer coses que no t’interessen en absolut, has de fer un esforç constant per mantenir la teva integritat, has de suportar mentides, enganys, trabes, estupideses, hipocresies i jo què sé quantes coses més. Tot un munt de coses antinaturals i no volgudes. On treballes tu, que no m’hi veuràs... En fas un gra massa. La feina emprenya, però no és tant greu. A més, no generalitzis, hi ha molta gent a qui li agrada la seva feina, estàs fent demagògia. Doncs ja em diràs a quanta en coneixes a qui li agradi la feina, perquè jo no en conec gaires... Les poques hores que tenim lliures les dediquem a la tele o a internet perqué són canals de comunicació interessantissims, amb un potencial de plaer individual o col.lectiu impressionant i diem que ens fan perdre el temps perquè n’absorbeixen el poc que no ens ha robat la feina. Estic segur que d’aquí a uns centenars d’anys se’n riuran de nosaltres. Però que estúpids eren, diràn.

En qualsevol cas, et puc posar un exemple. Suposem que sóc d’una familia tipus: feina a jornada completa, familia amb fills o sense i una casa on anar a dormir. Després d’haver treballat tot el dia me’n vaig cap a casa, que és el que fem la mjoria després d’haver comprat, o anat a buscar algú, o portar els nens al parc, o el que sigui. L’única cosa que m’interessa, una vegada he arribat a casa i he sopat, és relaxar-me i distreure’m. Tinc poc temps abans d’anar-me’n al llit, i als amics no els puc anar a veure perquè tots estàn fent el mateix que jo i l’endemà treballen. Em queda o bé la tele, o bé internet, o bé parlar amb algú de la meva familia, o bé llegir una estona. Què faig? Faci l’activitat que faci, escolliré l’activitat que em permeti estar tranquil i que impliqui el menys esforç possible perquè m’he passat el dia fent un munt d’esforços no volguts. Ho veus? Ara vens a les meves. No. Si bé és cert que els mitjans de comunicació m’ajudaràn a aïllar-me, no puc culpar-los del meu aïllament. No t’entenc. Si que m’entens: l’esforç important per comunicar-me amb el meu entorn l’he estat fent durant tot el dia a la feina i ara que tinc l’oportunitat de tenir un parell d’hores d’intimitat, no vull que res destorbi aquest moment. Els mitjans de comunicació moderns són els únics que em permeten unes hores de pau i tranquil.litat a la meva manera i, a més, em deixen escollir entre un ventall immens de possibilitats per distreure’m. M’he passat el dia fent el mateix que faig una i una altra vegada per obligació i, ara, finalment sóc lliure per escollir. Ni se t’acudeixi tocar-me! M’explico? T’expliques, però segueixes fent demagògia. Doncs jo no ho veig així. Precisament és la falta de temps o la dedicació quasi total del nostre temps a una rutina el que impedeix que poguem establir relacions de comunicació entre nosaltres. No pots culpar internet o la televisió. Si que puc. Doncs mira-t’ho a la inversa: imagina’t que ens passessim cinc dies a la setmana vuit o deu hores al dia parlant de coses interessants per a nosaltres amb els nostres amics i familiars, potenciant la teva estimada comunicació interpersonal. Al marge de que acabariem sempre dient el mateix (els nostres temes acostumen a ser limitats i ben definits) acabariem fins els nassos de tant amic i tanta comunicació. Frisariem perquè arribés el dissabte, poder treballar una mica i tenir una estona d’intimitat!

Per a mi és una qüestió d’equilibri en la distribució del temps, no un problema d’un mitjà de comunicació o d’un altre. Per això em sembla oportú que hi hagi coses com ara aquest “temps estimat de lectura” al davant de l’article d’una newsletter que t’ajuden a fer-ho. I que cadascú s’alieni o es comuniqui com millor li sembli. O no?