Invitació al ridícul
chaland
20:56h
Crec que el ridícul és un element dinàmic, creador i innovador de tota consciència que vulgui ser viva i que experimenti el viu. No conec cap transfiguració de la humanitat, cap salt audaç envers la comprensió ni cap descobriment passional fecund que no hagi semblat ridícul als seus contemporanis. Però això no és prova suficient, ja que tot el que supera el present i el límit de la comprensió sembla ridícul. Hi ha un altre aspecte del ridícul que és el que m’interessa: la disponibilitat, la vida eterna, la fecunditat eterna d’un acte, d’un pensament o d’una actitud ridícula. El ridícul ens ensenya sempre: cadascú el pot assimilar i interpretar a la seva manera, hom és lliure de treure’n el que vulgui i de fer-hi tot allò que desitgi. No passa el mateix amb el que és racional, justificat, verificat, reconegut. Llavors es tracta de veritats o actituds que no tenen a veure amb la vida a punt d’esclatar. Converteixen el món en una plataforma estable. Ningú les discuteix, ningú dubta de la seva veracitat. Però són mortes. La seva victòria és la seva làpida. Són adequades per a les famílies, les institucions i la pedagogia. Hom pot llegir un bon llibre, un d’aquests llibres perfectament escrits. Perfectament construïts, destacats per la crítica, legitimats pel públic, coronats de premis. Un bon llibre, és a dir, un llibre mort. És tant bo que no commou en res la nostra llangor i la nostra mediocritat; ben al contrari, s’integra perfectament en els nostres estrets ideals, en els nostres petits drames, en els nostres vicis mesquins, en les nostres pobres nostàlgies. I això és tot. Al cap de deu o cent anys ningú el llegirà. Tot el que no és ridícul, és caduc. Si hagués de definir l’efímer, diria que és tot allò perfecte, tota idea ben expressada i ben delimitada, tot el que s’ens mostra racional i comprovat. Sovint la mediocritat té com a atributs “perfecte” i “definitiu”. Els volums de filosofia d’un professor francès de província estan molt més ben escrits, són molt més racionals i seriosos que qualsevol pamflet del segle XIX que va fecundar desenes d’idees i va ser comentat a desenes de llibres. Evitar el ridícul vol dir rebutjar l'única possibilitat d’immortalitat. L’únic contacte directe amb l’eternitat. Un llibre que no sigui ridícul, o una idea unànimement aplaudida d’entrada, ha renunciat, pel fet mateix del seu èxit, a tota potencialitat, a tota possibilitat de ser reprès i continuat. Crec que una bona definició del ridícul podria ser aquesta: el que pot ser reprès i profunditzat per un altre. No vull dir el ridícul maquinal, com el de l’home vulgar amb un barret de copa o la nena fent-se passar per dona fatal. Aquest és un ridícul superficial, un ridícul social creat per automatismes i inhibicions, sense fecunditat espiritual, com tot acte reflex. Pensem en el ridícul de Jesús, per exemple, que deia que era el fill de Déu amb absoluta contundència; en el ridícul d’un don Quixot, agonitzant perquè la gent (gent que tocava de peus a terra, gent raonable, gent amb por al ridícul, gent morta) no estava disposada a prendre una minyonota qualsevol per la seva dulcinea; o en el ridícul de Gandhi, que al davant de la diplomàcia i l’artilleria britànica hi oposa la no violència, la vida interior i la força de la contemplació. Imaginem totes les fonts de vida, totes les llavors i tota la saba que la gent ha trobat i seguirà trobant -quan el rastre dels creadors “perfectes” hagi desaparegut, milers d’anys enrere- en la vida i el pensament d’aquests homes absolutament ridículs. Tot acte que no sigui ridícul, en major o menor mesura, és un acte mort. Això es pot verificar en la més quotidiana i banal vida social. Si et prens un te en un saló i deixes tranquil·lament la tassa al platet, realitzes un acte perfecte, un acte mort, ja que no hi ha conseqüències ni en la teva consciència ni en la dels altres. Però, deixa caure la tassa a terra tot vessant el te a la falda d’una senyoreta que parla francès i demana-li excuses tot quequejant mentre proves d’esborrar la pífia assecant el parquet amb el mocador de batista! Per un moment ets ridícul, purament i simple ridícul. De sobte, l’acte se t’omple d’innombrables virtualitats. Ho passes malament i en aquest instant de torbació i de pànic comprens que la teva vida és inútil, que la dels altres és buida, que ets una mona grotesca ben vestida i perfectament arreglada en un saló on s’hi va a perdre el temps, on s’hi va empès per la por a la solitud, per atracció envers les vacuïtats. Tota una filosofia a partir d’una tassa de te trencada per descurança. I això no és res!, perquè has estat ridícul en una mínima proporció. Vés a dir-los a la cara el que en penses del seu te, que en el fons és el que en pensa tot ésser dotat de raó, digue’ls francament que perden el temps, que s’estan enganyant, que porten una vida artificial, fàctica, inútil. Digue’ls tot això i digue-ho amb passió. Llavors seràs realment ridícul, llavors la gent es riurà de tu, llavors entendràs que no pots viure la teva vida sense ser ridícul. Perquè el ridícul es resum en això: viure la teva vida, despullada, immediata, rebutjant les supersticions, les convencions i els dogmes. Quan més personals som, més ens identifiquem amb les nostres intencions, més coincideixen els nostres actes amb les nostres idees, i més ridículs som. El ridícul és una fórmula llançada pels homes contra la sinceritat. No existeix acte humà sincer que no sigui ridícul. Allò que l’amor té de realment exaltant consisteix en haver aconseguit suprimir el ridícul entre dos éssers, suprimir la censura aplicada d’una manera maquinal a la teva sinceritat. L’amor només és ridícul per a una tercera persona. Les altres grans sinceritats ho són també per a una segona persona. Així doncs, resulta que els llibres, els autors que un dia van ser ridículs per la raó de la seva sinceritat despullada i total, posseeixen virtualitats infinites que poden ser represes i profunditzades per qualsevol de nosaltres. Amb els llibres ridículs passa alguna cosa estranya: no afecten de la mateixa manera que un fet social ridícul, perquè els llegim en la solitud, els valors de la qual no són els mateixos que els de la col·lectivitat. Som més sincers quan estem sols, ja que no tanquem la nostra sensibilitat ni la nostra intel·ligència en nom del bon sentit i la lògica. Perquè una paradoxa sentida en públic ens molesta i, en canvi, llegida en solitud fascina? Perquè plorem d’emoció tot llegint una confessió, mentre que ens crispem emprenyats si la sentim en públic? Potser perquè llavors fa la seva aparició el ridícul, aquesta censura a la sinceritat, censura creada per la societat per frenar l’individualisme i els seus excessos. Miro al meu voltant i, amb tota franquesa, només els homes i autors ridículs són capaços d’ensenyar-me alguna cosa. Només ells són sincers, només ells es despullen sense reticències als meus ulls. Només ells estan vius. Arribarà un dia que també moriran i que també seran distribuïts racionalment en sistemes, seran acceptats, curulls d’honors. (…) Només el ridícul mereix ser imitat. Només imitant el ridícul imitem la vida; el ridícul conté, en efecte, l'absoluta i completa sinceritat de la vida, i no pas les idees fixes i convencions que són les cares de la mort. Pel que fa a la mort, déu sap que la trobem prou sovint en tots nosaltres. Mircea Eliade, “Oceanografia” (1934) |
quadernet@yahoo.com En línia fa 8221 dies Darrera actualització: 28/1/06 13:38 no estàs registrat ... per posar comentaris o històries
registra't
...
Geopolítica de diumenge al matí™ Periodisme d'investigació Hi havia una vegada Novetats del front Encapçalaments Passarel·la Pinacoteca Enquestes Dibuixets Sexe dur Crisi ... Més tòpics (per endreçar) inici ... antville
Weblogs de l'Escola Quadernet *Actualització
2006* Paperet" %> Belgolb" %> La Vista" %> *Actualització,...
by chaland (28/1/06 13:30)
Lirineu
Nome: Lirineu Andrade
Idade: 20 Principal oucupação: Pensar Oucupação secundária: Viver e conhecer gente...
by Dhammayazika (19/5/05 9:31)
Weblogs inspiradors quadernet és membre de: BoundaryPoint
The Degree Confluence Project
El Refugio
Pepitolista
La Palutilla
|