Parlant amb un bon amic, en un fecund i assoleiat matí de novembre, va sorgir el tema de l’amor a colació, el tema etern. Parlavem de la conveniència de les relacions, de com van i de com deixen d’anar, de què desitgjem (amb g o am j? Mai ho sé), de què esperem, de què es pot esperar de nosaltres i, la conclusió més clara, si més no des del meu punt de vista, és que una relació humana i concretament una relació amorosa es produeix quan l’altre t’aporta alguna cosa o coses fonamentals, que tu consideres fonamentals (carinyo, creixement personal, autoestima, tendresa...) i que, a més, la relació entre els dos, entre l’encreuament de les dues personalitats, produeix una tercera essència, alguna cosa que se’m fa dificil descriure si no és amb un exemple i que proporciona una gran dosi de Plaer? Felicitat? Seguretat? Comprensió? Tendresa? Creixement? Màgia? Llum? Plenitut? Fills? Moltes altres coses? Tot plegat? No ho sé del cert. És més una qüestió intuitiva.

L’exemple, que me’l va plantejar una amiga, está basat en un fenòmen, el sincretisme, concretament el sincretisme religiós, què es produeix molt a sud-amèrica. A Guatemala, per exemple, a més de tenir bon cafè, a les esglésies suposadament catòliques hi conviuen sovint la religió catòlica i religions animistes tenint, en el mateix recinte, espais on s’entrecreuen els dos cultes, formant una tercera religió, un tercer culte que no és ni catòlic plenament ni animista plenament. És una altra cosa.

Estariem parlant d’amor sincrètic? Bé, és una definició. El que està clar és que aquest tipus de relació amorosa, que jo considero una relació de coneixement i de creixement, en la que les dues persones s’alimenten mútuament i alimenten el resultat de la seva “fussió”, és la que menys es dóna, llàstima, i prolifera molt més una relació d’amor aburgesada.

A diferència de l’amor sincrètic, en el que les dues persones s’entreguen mútuament, en el que les dues persones poden confiar en que aquesta entrega no suposarà una pèrdua d’identitat sinó tot el contrari, un enriquiment de la teva identitat, l’amor burgès és aquell en el que les dues persones, tot hi havent-hi un component d’entrega, prefereixen preservar o acaben preservant la seva essència per tal de no ser trepitjada per l’altre.

Jo diria que l’amor burgès s’estableix quan, en una relació que havia començat de forma sincrètica, és a dir, que havia començat de manera que semblava que d’allò en podia sortir una “tercera via”, un dels dos o els dos, no es dónen a l’altre per alguna qüestió i es guarden alguna cosa. Generalment es fa per por, por a perdre la teva identitat, que tant t’ha costat assolir. Suposo que és intuitiu. No crec que ningú comenci una relació important volent no donar-se i, si és així, ho trobo absurd. D’altra banda tampoc naixem ensenyats i sovint ens equivoquem, ja sigui per desconeixement, falta de pràctica o per ensenyances errònies.

Però, com mantenir una relació potencialment plena, de coneixement i creixement, per tal que no es converteixi en una relació aburgesada, de manteniment? És fàcil? És dificil?

Si la base és sòlida, si hi ha hagut atracció quan has començat a conèixer l’altre, hi ha un bon entendiment potencial, tens la ment desperta, no t’abandones, potencies a l’altre i a tu mateix, potencies els punts en comú, no apretes els punts dèbils de l’altre i ajudes a que els superi, fas un esforç per abandonar els vicis del teu ego, etc., jo crec que es pot. Es tracta d’anar “jugant”. Jo no crec que sigui dificil, però si laboriós. I, fonamental, t’has de deixar fer i l’altre també.

L’esforç l’has de fer perquè, si ja no és fàcil conèixer’s a un mateix, conèixer l’altre i crear alguna cosa en comú, encara és més dificil. Aquí també la importància de l’entrega a l’altre, sense reserves, perquè l’altre et pot ajudar a conèixer’t millor i tu el pots ajudar a ell.

Seria alguna cosa així com: Mentre jo em coneixo i et coneixo tu m’ajudes a coneixer’t i coneixer’m (no sé si s’escriu així però m’és igual) i a la inversa i, apartir d’aquí, anem creixent. M’explico?

Els problemes insalvables sorgeixen quan un dels dos o els dos, no es deixen, mantenen les portes tancades (per por, per ego, pel què sigui), o descobreixen que el seu “partenaire” no podrà arribar on ell o ella sí poden o volen arribar. Si aquesta situació es dóna, passarà una d’aquestes dues coses: si no hi ha conformisme, hi haurà ruptura i nova recerca i si hi ha conformisme, hi haurà continuitat i aburgesament.

La tria és nostra.