- Finalment t’has decidit?
- Això sembla
- I què feràs?
- Encara no ho tinc molt clar
- Què vols dir?
- Doncs això. Que encara no ho tinc molt clar. Només sé que seran tres personatges principals, segurament germans, o cosins o amics, però encara no sé el paper de cadascú.
- I serà novela?
- No ho sé. Ni tant sols tinc la configuració dels personatges. No tenen vida, no tenen pràcticament res. Només tinc una intuició i un final com a punt de partida.
- Tens un final? I quin és aquest final.
- Se sap al final. No pretendrás que te l’expliqui ara, no?
- Home, doncs si.
- Doncs no, ho sento.
- D’acord. I en quin idioma ho feràs?
- Alternaré el català i el castellà.
- N’estàs segur?
- Doncs si, és el més habitual a casa nostra, no?
- I què. Probablement no t’ho voldrà cap editor.
- Me la suen els editors. Si no volen viure a la realitat és el seu problema. A més, no vull escriure per editar ni per fer content ningú. Em divertiré o plegaré a mig camí. Se me’n fot.
- Quan començaràs?
- Ja ho he fet.
- M’ho aniràs ensenyant?
- No ho sé encara. Ja ho veurem...
- Ok, ok. Queda clar. Bé, saluda a la teva dona.
- Que burro que ets. Apa, nen, que et bombin i que t’agradi. Ens la truquem.
- Ja,ja,ja. Molt bé. Adéu.
- Adéu.

La meva galeria és el millor lloc per escriure. Música a l’ordinador, cafè, tabac en abundància (greu error) i vistes al parc. En primer terme aquest imponent xiprer, més alt que el meu tercer pis, pins, palmeres i molts altres arbres i arbustos que no sé què són. S’hi està bé.

Per on començo... Un personatge.... Pedro va bé? Vinga, si, Pedro. Em basaré amb el Pedro de la feina. És peruà , està afincat des de fa temps a Barcelona i casat amb una catalana... Ja, però si poso al Pedro, d’on trec els seus germans? El primer personatge em condicionarà els altres i no em ve de gust que tot tingui relació amb el Perú . Però de fet tant se val. La coherència del llibre no té per què anar per aquí. Farem la prova.

Li hauré de posar un mot. A Lima tothom té un mot, això si que ho sé, m’ho va dir “El Chino”, un nebot de l’escriptor Bryce Echenique, que va venir de vacances uns dies amb la seva companya, “La Negra”. Eren uns personatges molt curiosos. Ell era bastant alt i grassonet i ella molt petita i molt primeta.

“El Chino” estava molt amoïnat. Des dels divuit anys que estudiava per diverses universitats nord americanes i ara li havien prohibit tornar a matricular-se. No havia fet res dolent, només que ja tenia trenta cinc anys i el nen ja començava a ser grandet. Sembla ser que a les universitats ianquis hi ha un cupo d’anys d’estudi per alumne i a “El Chino” ja se l’hi estava acabant “el chollo”. “Los ricos también lloran”. Hi havia una serie que es deia així.

“El chino” tenía encara una preocupació més gran. Si deixava els estudis se li acabava l’assignació mensual, que segur devia ser gran donada la condició de “peruano rico”, i havia de tornar a Lima, on hi tenia conflictes importants per a la seva persona. Segons ens va explicar, tenia tendència a la droga dura, com la majoria dels amics del cercle on es movia. Quan va marxar als Estats Units, va aconseguir alliberar-se d’aquesta seva creu, però sempre que visitaba Lima durant les vacances, o al Nadal o quan fos, tornava a caure en la temptació. “El Chino” arguïa que era imposible abstraure’s d’aquest cercle donat el caràcter obert d’aquella societat, i que pel sol fet de tornar a casa entrava de nou en una espiral de la que no se’n sabia escapar. I ara havia de tornar definitivament.

“La Negra” era la seva hombra i poca cosa més. Seguia a ”El Chino” a tot arreu, des de sempre i no feia gaire res, ni tant sols estudiar. Parlava pels descosits i l’única cosa que l’interessava era fer porros. Es passava les nits liant i fumant porros.

Bàsicament sortiem de nit amb ells. Anavem a sopar i després a prendre alguna cosa. Una nit els vem convidar a una festa a casa d’uns amics, a Premià de Dalt. Era a principis d’estiu i s’hi estava molt bé, tant pel temps com per la casa, que té un agradable jardí amb una pronunciada pendent plena d’altissims pins. Esperem que mai se’ls hi acosti un incendi, perquè es quedarán sense casa, segur.

“El Chino” i “La Negra” van estar encantats, perquè si hi havia alguna cosa que els agradava era parlar d’ells mateixos i, aquella nit, no van parar de parlar d’ells mateixos. Eren els reis, tot i que van haver de compartir regnat amb el meu cosí americà, una altra raresa humana, un filòsof multimilionari de mare catalana i pare militar nord-americà.

Pedro
Pedro es un limeño apodado “El torbellino”. En lima todos tenemos mote y al ser Pedro tan movido le llamaron así. Algunos le llaman también “El desertor”, porqué dejó su patria para irse a España y se casó con una chica de allí. Le vemos poco ya, pero algunos de los que se marcharon ya están de vuelta, para siempre, como “El Chino”.