En Matt Sternon és el meu cosí nord americà. En tinc més de cosins nord americans, els seus germans, però ell té una rellevancia especial a la meva vida, com també la té la seva germana Eliza.

La mare de’n Matt, la Xón, una noia catalana de poble, va marxar de vacances a Alemanya durant els anys 50 i encara no ha tornat. Bé, que no ha tornat és un dir. Allí va conèixer un militar americà, un home recte i quadrat, com ho són la majoria dels militars.

El viatge l’havia de fer amb la seva cosina Maria que, per poruga, per culpa d’aquelles pors tontes de la vida, finalment no hi va anar i ara és una solterona, així és com ho explica la meva mare. Curiosa manera de veure les relacions sentimentals. La meva mare és molt curiosa, però deixem-ho estar de moment. El cas és que la Xón va conèixer el ianqui i s’hi va casar al cap de poc temps.

Se’n van anar a viure als Estats Units i van tenir tres fills, en Bob, En Matt i l’Eliza. La condició de militar d’en Phil (així es diu encara el ianqui) i concretament el fet que fos un militar de carrera, d’aquells que amb els anys van pujant de categoria, feia que mai no s’estiguessin més d’un parell o tres d’anys a la mateixa ciutat. En Matt és de Honolulu i diu que recorda pujar a les muntanyes fugint dels efectes de les maregasses provocades per algún terratremol. La qüestió és que aquests canvis constants de ciutat, de casa i d’escola, han convertit els meus cosins en sers desarrelats, però en el bon sentit de la paraula, perquè són oberts, viatgers i emprenedors, tot molt lligat també amb un caràcter típicament ianqui de certa prepotència i condescendència amb nosaltres, els parents d’Europa.

En Matt i els seus germans van aparèixer per aquí durant els anys 70. El seu pare era al Vietnam i la Xón va decidir que mentre durés la guerra s’estaria a Barcelona amb els seus fills. Va ser fantàstic, tota una festa per nosaltres, sobretot per a mi, que sempre m’ha agradat tenir convidats estrangers i complaure’ls. Tot i que no recordo gaires coses concretes d’aquells dies (una guerra de coixins a casa d’ells, això si ), recordo que en Matt i en Bob van aprendre català de seguida i que ens veiem sovint. La meva mare i la Xon també sortien juntes de tant en tant i anaven al cine. Una vegada, abans de la pel.lícula, van passar un documental sobre el Vietnam i a la Xón se li van escapar les llàgrimes.

Som curiosos tots plegats. Ho dic perquè molts anys després vaig convidar a dinar la Xon, ara una jove, venerable i viatgera anciana, i em va comentar que abans de tenir el segón fill, precisament en Matt, ja sabia que no s’estimava el seu marit. El comentari em va sorprendre perquè me l’estava fent a mi, un nebot, i no estic acostumat a confidències dels meus adults i perquè encara va tenir dos fills amb un home del qual ja no n’estava enamorada. Per què? Li vaig preguntar. Mira, em va dir, no ho sé. Seguia una inèrcia i potser per la meva condició de catòlica no vaig atrevir a divorciarme en aquell moment. Després ho va fer. Tots vem crèixer i els meus cosins americans van anar apareixent i desapareixent, quasi sempre coincidint amb períodes de vacances.

En Matt és un coco. Va estudiar filosofia a Harvard primer i després se’n va anar a Anglaterra, a Oxford. Quan encara no havia acabat la carrera, un caçador de talents el va entrevistar i li va demanar d’anar a treballar amb ell a una empresa que es dedica a ensenyar als bancs a fer més diners. Quins collons.

El sistema de retribució americana d’empleats de cert nivell et permet posseir accions de l’empresa on treballes, com a incentiu, ja que així representa que t’esforces més perquè estàs treballant en certa manera per tu mateix . Està clar que els ianquis no són com nosaltres. Anys després, quan en Matt estava forrat de pasta i cansat de treballar, va decidir vendre’s les accions i retirar-se. a escriure. Tenia 35 anys. Es va comprar un tríplex amb terrassa a les Cromwell Towers de Londres, unes torres de 36 pisos situades al costat del cor financer de la ciutat, només per especular, per esperar un parell o tres d’anys i revendre-ho per encara més diners dels que havien pagat. Compartia el pis amb dos socis: un anglès homosexual molt anglès i un anglès hindú molt hindú.

A nosaltres ens van convidar a pasar-hi una festa de cap d’any i ens ho vem passar molt bé. Els britanics, els anglosaxons de cultura protestant o anglicana són, en general, una colla d’esnobs. Els hi agrada parlar de qualsevol xorrada com si els hi anés la vida, amb el cap ben alt i tot és “very interesting”. Pero a les festes, la realitat s’acaba imposant i poques hores després allò era un cau de borratxos. A més, hi havia certs elements distorsionants que desfeien qualsevol intent de pretesa seriositat, per sort. Hi havia un mariner americà, xuleta com ell sol que es va lligar a la guapa de la festa i van acabar tots dos al llit d’en Matt, sota la mirada pública. També hi havia una noia perduda que anava molt beguda i que es tirava sobre tots els tios. I el millor de tots: el “Tortilla King”, el meu millor amic, que va tenir la mala idea de dir que sabia fer les millors “tortillas españolas” del món i, es clar, a les tres o a les quatre del matí, quan tothom tenia gana, va ser aclamat pel públic fervorosament perquè en preparés unes quantes. Ja,ja,ja, va ser un espectacle digne de Peter Sellers.

A aquelles hores del matí, el “Tortilla King” portava “una melopea de aquí te espero” i ni tant sols s’aguantava dret. Com va poder, va agafar les patates, els ous, les cebes, l’oli i les paelles i es va posar a fer les truites, amb la voluntariosa ajuda de la meva companya , la d’una anglesa que volia aprendre tant si com no com es feia una trtilla española i la de mi mateix. També vem fer pa, pa anglès, amb tomaquet.

Van sortir unes truites molt bones, plenes de closca d’ou, cendra, whisky i moltes carcajades. El crit unànime dels esnobs va ser: “delicious”.

Cap a la matinada, va aparèixer una noia molt important i es va fer un silenci expectant. Era la filla d’un antic primer ministre laborista que no recordo com es diu. La van rebre com si fos alguna cosa especial i, si que ho era, si. Portava un dels vestits més lletjos que he vist mai, molt semblant al d’una bllarina de clàssic, amb les sabates i les mitges del mateix color. Era important, un esperpent important. La festa va acabar com acaben totes les festes. La gent va anar marxant i alguns es van quedar a dormir sobre la moqueta de la casa, rodejats de gots, ampolles, colilles i altres restes en general.

(fi de la primera part)