“Aquesta història no interessa ningú”, em va dir la meva dona, la meva ex-dona, millor dit. “No aporta res…”, va afegir. I jo em vaig quedar a mitges, a mitja història, sense poder arribar a explicar-la fins el final. Per això ara l’escric, per si algú la vol llegir. El lector sempre pot plegar, si creu que no té cap gràcia.

Tot va començar mentre anava en taxi cap al centre de Nova York, des de l’aeroport Kennedy. Era la primera vegada que trepitjava els Estats Units i ho observava tot atentament per la finestreta del taxi. Els cotxes que corrien per l’autopista, la pinta que feia la gent que hi anava a dins, les matrícules que duien, de diferents estats dels Estats Units: “New York, Empire State; New Jersey, Garden State…”

Les matrícules dels cotxes et fan adonar indefectiblement que ets a algun lloc. Quan arribes a Madrid, per exemple, veus que la majoria de cotxes hi porten la “M”, i penses que tothom allà són madrilenys, ni més ni menys, no sé si m’enteneu. Ara seria quan la meva ex-dona m’aturaria i em diria que tot això no li aporta res.

En tot cas, les matrícules em tornaven a fer constatar que era en algun indret determinat del món. “Sóc a Nova York i no pas a un altre lloc”, vaig dir tranquil i satisfet en veu alta, a molts milers de quilòmetres de la meva ex-dona. Dir això per a mi té una espècie de transcendència, no ho sé, és una afirmació important… El taxista em va mirar pel mirallet, mirava el viatger que somreia i parlava tot sol. Karim Amir, es deia, segons la tarja d’identificació (amb foto) que hi havia a la darrere del seu seient. Vaig optar per no començar a imaginar-me detingudament la seva vida –el psiquiatre ja em va instar des del primer dia que això no ho fes més- i vaig continuar observant l’autopista atrotinada, els senyals constants de desviació i d’obres i les casetes unifamiliars tristes i grises que omplien el paisatge, i els arbres pelats i la neu bruta.

Els grans panells de l’autopista eren verds, amb les lletres “frutiger” blanques (més gruixudes i refetes que no pas el que jo m’imaginava) en comptes de blaus, com a Europa. Bé, a Itàlia també són verds, i els que senyalitzen carreteres estatals blaus, de fet a Alemanya, mmm… Podria continuar per aquí però precisament aquest tipus d’informació és el que m’omple innecessàriament neurones i més neurones. Això ho deia també la meva ex… Després de dotze anys d’haver viscut amb ella encara tendeixo a reprimir aquest tipus de reflexions. De fet, em va deixar pel tema aquest de les neurones, em sembla.

Tot rumiant aquestes coses, vet aquí que veig un panell d’autopista lateral on hi posa: “Sweet’n Low, sortida tal (el número de la sortida)” No és cap anunci, és un panell indicador verd reglamentari amb lletra de pal del Departament de Trànsit de l’estat de Nova York… Però no pot ser que “Sweet’n Low” sigui una localitat, o un barri, amb aquest nom tant, diguem-ne, líric. Em vaig quedar molt intrigat, molt… Vaig continuar el viatge en taxi cap a Manhattan amb aquesta intriga al cap (i alguna altra semblant que va sorgir i que ara mateix no cal que esmenti).

Els gratacels es van anar apropant i el taxi va travessar un pont i va aterrar a Manhattan. Jo suposava que les primeres impressions de Manhattan serien per a mi una experiència estètica sublim. Però no… Les finestres de les cases estaven tapiades amb maons, als carrers no hi havia ni una ànima i brutícia per tot arreu. Amèrica era allò? Allò no era "sweet", ni "low"...

Veure Capítol 2