Aprofito l'amable hospitalitat d'aquest quadernet per intentar posar per escrit una reflexió d'ahir que és superingenua, ho sé, però que per un moment em va xocar.

Bé, resulta que a TV3, ara, a les nou de la nit, surten les tres bessones cantant una cançoneta de bona nit, amb la qual es suposa que acomiaden els nens i de pas ajuden els pares perquè diguin: "Veieu? Fins i tot les tres bessones diuen que és l'hora". En fi. Ja fa uns dies que la sento, i ja fa uns dies també que li dic a la meva filla gran: "aquesta és una cançó per anar a dormir. A la meva època també n'hi havia una [...vamos a la cama... etc.]". I em diu: no, un dia la vaig veure al migdia, i a més a més al final diu "Danone us desitja bona nit; si les bessones ens diguessin bona nit no surtiria res de Danone".

Ahir vaig tornar a veure i escoltar la cançoneta, i després que jo, amb un ramalasso pelma que em recorda els ramalassos pelmes del meu propi pare, li tornés a dir que era una cançó de bona nit (una qüestió molt important que com a educador m'interessa deixar ben assentada, pel que es veu), la meva filla em diu: "que no, que un migdia la vaig veure". Aleshores he decidit, i així ho he formulat, que devia haver-hi, un migdia determinat, un anunci institucional al Telenotícies, amb el to simpàtic i cofoi addient a la nostra tele tan nostra (quan entre la guerra d'Iraq i els esports ens diuen, per exemple: a partir d'aquesta nit comença el programa "El Talp", que....), avisant que a partir d'aquesta nit les tres bessones ens dirien bona nit. És clar, ho he dit a nivell 8 anys: "que no, Julie, que devien anunciar-ho". Però aleshores m'ha dit: "però no veus que diu: Danone us desitja bona nit?" I aquí he perdut els papers (jo sóc un tio més aviat serio), i contaminat per una conversa de peles que havia tingut mitja hora abans amb la meva dona, va i dic: "clar, perquè ho paga Danone, perquè cada segon de la tele val peles, perquè tot val peles en aquest puto món!!".

I clar, carcajada general de les dues petites, perquè a casa no es diu "puto" (tot arribarà; encara estem en fase "això no es diu". Variant: "això és una paraulota"). Però la meva dona també estava sensibilitzada per la conversa monetària de feia una estona, i m'ha seguit la corrent i diu: "si aviat, fins per anar a pixar demanaran peles". I aquí ve la ingenuitat meva, però que en aquell moment m'ha frapat: si anar a pixar ja costa peles! Cada cop que pixo i tiro la cadena estic pagant peles o, el que és pitjor, cèntims d'euro. Això no té res a veure amb anar a pixar al costat d'un pi! Sí, ja ho sé que això tothom ho sap, però la imatge d'anar a pixar al pi del jardí, per qui té jardí i el saludable costum de fer la pixadeta a la nit abans d'anar a dormir mirant cap a les estrelles, s'ha erigit de cop i volta en un símbol, un arquetip, amb el seu contrari, és clar, el peatge continu a què estem sotmesos sense, de fet, ni adonar-nos-en. I consti que jo no tinc jardi, ni pi (bé, sí, un pi en un test a la terrassa, però el rego amb aigua).