[Per no haver d’incloure tres o quatre pàgines més que precedeixen el text que ara transcric, us poso una mica en antecedents: Al narrador, és a dir a Proust, que en aquest moment és un nen, li han manat abans d’hora que anés a dormir, perquè els seus pares tenen convidats, en aquest cas el senyor Swann. El narrador ja temia aquest sopar, perquè el fet que els seus pares tinguin convidats significa que la seva mare no pujarà a dir-li bona nit, cosa que sempre l’angoixa i li dol profundament; el moment d’anar a dormir és un moment difícil, com ens passa a tantes persones. I com que avui no ho pot suportar, s’estarà tota la vetllada despert, però a dalt, és clar. I tres o quatre hores més tard, s’arrisca a presentar-se davant la seva mare quan és ella qui puja l’escala per anar-se’n a dormir. I l’escena comença quan el nen se li apareix al replà]

--------------------------------------

En un primer moment em va mirar amb sorpresa, sense comprendre què passava. Després el seu rostre va adoptar una expressió d’ira, no em deia ni tan sols una paraula i, en efecte, per bastant menys que això no se’m dirigia la paraula durant uns quants dies. Si la meva mare m’hagués dit un sol mot, hauria significat admetre que em podien tornar a parlar, i de fet potser m’hauria semblat més terrible encara, com un signe que, davant la gravetat del càstig que s’anava a preparar, el silenci, la disputa, haurien estat puerils. Una paraula seria la calma amb què es contesta un servent quan acabem de decidir que el despatxem; el petó que donem a un fill a qui enviem a enrolar-se quan de fet li hauríem negat si ens haguéssim d’acontentar d’estar enfadats dos dies amb ell. Però va sentir el meu pare que pujava des del lavabo, on havia anat a desvestir-se, i per tal d’evitar l’escena que es produiria, em va dir amb veu entretallada per la còlera: “Vinga, vinga, ves-te’n, que al menys el teu pare no et vegi així esperant com un boig!” Però jo li repetia: “Vine a dir-me bona nit”, terroritzat en veure que el reflex de l’espelma del meu pare s’elevava ja per la paret, però utilitzant també la seva aproximació com un mitjà de xantatge i esperant que ma mare, per tal d’evitar que el meu pare em trobés allà encara si continuava negant-s’hi, em digués: “Torna a la teva habitació, ja vindré”. Era massa tard, el meu pare era allà al davant. Sense voler, vaig murmurar aquestes paraules que ningú no va escoltar: “Estic perdut!”

No va passar res d’això. El meu pare em negava constantment permisos que se m’havien concedit en virtut dels pactes més laxos que atorgaven la meva mare i la meva àvia, perquè no el preocupaven els “principis” i amb ell no valien res els “drets adquirits”. Per una raó totalment contingent, o fins i tot sense raó, em suprimia en el darrer moment un determinat passeig tan habitual, tan consagrat que no me’n podia privar sense perjuri, o bé, com aquesta mateixa nit, molt temps abans de l’hora ritual, em deia: “Vinga! Ves-te’n al llit i no em demanis explicacions!” Però també, ja que no tenia principis (en el sentit de la meva àvia), no mostrava intransigència, en el sentit més propi del terme. Em va mirar un instant amb aire sorprès i enutjat, i després, quan la mama li va haver explicat en unes poques paraules confoses el que havia passat, li va dir: “Vés amb ell, dona, fa una estona em deies que no tenies ganes de dormir, queda’t una mica a la seva habitació, jo no necessito res. –Però estimat –va contestar tímidament la meva mare-, que jo tingui o no tingui ganes de dormir no canvia res, no podem acostumar aquest nen... –No es tracta d’acostumar- va dir el meu pare, arronsant les espatlles-, ja veus que està tot trist, té un aspecte desolat, pobre nano; vejam, tampoc som botxins, oi? Quan acabi malalt estaràs contenta? Ja que hi ha dos llits a la seva cambra, digues-li a la Françoise que et prepari el gran i queda’t amb ell aquesta nit. Vinga, fins demà, jo no estic tan nerviós com vosaltres i me’n vaig al llit".

No podíem donar-li les gràcies al meu pare, l’hauríem irritat amb el que ell anomenava sensibleries. Em vaig quedar sense gosar moure un dit; continuava davant nostre, alt, amb la seva camisa de dormir blanca sota el caixmir de l’Índia violeta i rosa que nuava al voltant del cap quan tenia migranyes, amb el gest d’Abraham en el gravat de Benozzo Gozzoli que m’havia regalat el señor Swann, dient a Sara que s’ha de separar d’Isaac. Ja fa molts anys de tot això. La paret de l’escala per la qual vaig veure pujar el reflex de la seva espelma ja no existeix des de fa temps. També en mi s’han destruït moltes coses que creia que havien de durar per sempre, i se n’han edificat d’altres que han fet néixer noves penes i alegries que aleshores no hauria pogut preveure, de la mateixa manera que les antigues em són difícils de comprendre. També fa molt que el meu pare ja no pot dir a la meva mare: “Ves-te’n amb el nen”. La possibilitat d’aquestes hores mai no renaixerà per a mi. Però des de fa un cert temps torno a percebre a la perfecció, si presto l’oïda, els sanglots que vaig tenir la força de contenir davant del meu pare i que no van esclatar fins que em vaig trobar sol amb la mama. En realitat mai no han cessat, i només perquè ara la vida calla cada cop més al meu voltant els torno a sentir, com aquestes campanes de convents que els sorolls de la ciutat cobreixen durant el dia tan bé que es podria creure que s’han aturat però que tornen a sonar en el silenci de la nit.