Tinc un temperament insular. L’he tingut tota la vida. La meva manera d’ésser, essent molt donada a la contemplació, a la solitud i a la badoqueria, m’ha portat a la conclusió que viure a les planures europees es fa cada dia més difícil. S’han emplenat, s’han densificat de gent prodigiosament activa. Les grans ciutats es troben en les planures. Fatiguen. El seu trànsit és fabulós. Els ramats humans són inacabables. Les compensacions que oferien les grans ciutats a l’època de la gran burgesia han desaparegut. Les qualitats ja no existeixen. No hi ha més que reclam, propaganda, ficció, soroll, hiperclorhídria. No és pas que es faci gaire cosa, més aviat poc, però a la nit la fatiga és immensa. Quan hom entra en la fatiga nerviosa, es fa difícil de dormir. Hom entra llavors en un engranatge sinistre. Sense dormir, l’interès per la vida desapareix, el malestar no deixa veure res. Tot sembla indicar, així, que ha arribat l’hora de tornar a la vida del camp, a la mitja muntanya com a mínim. La civilització dels nostres dies ha posat de manifest una cosa curiosa: ha demostrat que la quantitat d’imbecils que hi ha en aquest món és incomparable, no té fi ni compte. Abans, no se’n veien tants. Existien, certament, però tenien més modèstia. Ara s’han desenfrenat, s’han tret la careta. Ho envaeixen tot. S’han motoritzat. És una de les grans novetats dels nostres dies.

Josep Pla, "Illes mediterrànies (3. Les illes gregues)"