L’afer “Albertito” i les seves desaparicions mereix una investigació més minuciosa... Quan va sortir al mercat aquest àlbum del gran dibuixant Yves Chaland, el Dhammayazika, el Duquena i jo, vam anar corrents a comprar-lo. L’Albertito era el nostre ídol. Tots tres voliem ser com ell i em sembla que l’únic que ho va aconseguir vaig ser jo (Ara el problema que tinc és que ja sóc un senyor i no sé com deixar d’anar fent l’Albertito per la vida…) Per tant, deviem tenir en total tres àlbums de l’Albertito. O quatre, si comptem el del germà del Duquena, que era el típic tio que s’ho copia tot. O potser no… Potser un de nosaltres no se’l va comprar i el va demanar prestat a algú dels altres dos.

La qüestió és que poc després ningú tenia el seu Albertito, tots teniem la sensació d’haver-lo deixat al que no se l’havia comprat (que no recordàvem qui era) Quan ens trobàvem tots tres, en comptes de dir “Bon dia!”, deiem “Qui té el meu Albertito?”. I ningú no tenia cap Albertito.

Fa poc, després de molts anys, ens vam veure tot tres en un sopar, i no ens vam dir “Com et van les coses? Què fas? Has descobert el sentit de la vida?”, no, vam emetre gairebé al mateix temps: “Qui té el meu Albertito?”

Però la cosa no acaba aquí. Una vegada vam anar al casino de St. Pere de Ribes (allà jo em vaig desmaiar a l’estil Albertito, si no recordo malament…) i el Dhammayazika i la seva nòvia van guanyar molts calés a la ruleta. El Dhammayazika, per compartir la seva alegria, ens va regalar uns Albertitos d’una nova edició que acabava de sortir, molt maca… El contingut era el mateix, la única diferència era la portada, preciosa, i que en comptes de ser en francès era “classé en bon bruxellois”, o sigui, en dialecte de Brussel·les, amb paraules flamenques, com ara “gotferdomme!”. Però, poc després, aquests Albertitos també van desaparèixer… Tots teniem la sensació d’haver deixat el nostre nou Albertito a algú altre.

“Qui té el meu Albertito?”. Es tornava a sentir la mateixa lletania a les llargues nits de la ciutat… I en l'ambient planava una greu sospita: Que tots els Albertitos els tenia el Duquena, que els acaparava, vés a saber perquè…

Quan el Dhammayazika va començar a guanyar diners a cabassos es va comprar una edició nova i exclusiva de l’Albertito, numerada, de luxe… Una edició prohibida a la resta dels mortals. En principi no el volia deixar, aquest Albertito, que no desaparegués, com els altres Albertitos, però un dia que vaig anar a casa seva li vaig fer pena i me’l va deixar. Me’l vaig endur, i setmanes més tard li vaig tornar (ho juro). Després ell anava dient que no tenia aquest nou Albertito. El devia haver deixat al Duquena i no li va tornar. Però el Duquena ho negava. L’edició de luxe de l’Albertito també va acabar perduda…

I un bon dia, no fa molt, em vaig trobar el Duquena pel carrer. Li vaig preguntar per la seva dona i les seves filles. Ens vam haver de despedir de seguida perquè ell tenia pressa. “Vaig a cobrar una cosa”, va dir. Però abans de dir-nos adéu va tenir temps de preguntar-me: “Ara en sèrio, qui té el meu Albertito?”

Jo crec que ell té tots els Albertitos, i a la nit, quan tothom dorm, els treu del fons d’un armari i se’ls mira, en secret, fent grans riallades d'aquelles que ressonen, de pel·lícula de por…