El diari diu que ha mort en Lionel Hampton. Explica que, l’any 1930, en Louis Armstrong, en un estudi de gravació, va preguntar si algú sabia tocar el vibràfon. Allà n’hi havia un, arraconat. En Lionel Hampton, que era allà com a músic d’estudi amb la seva bateria, es va oferir a tocar-lo. En realitat no havia vist un vibràfon en sa vida, però com que sabia tocar el piano, va fer que sonés alguna cosa coherent. I així, en Lionel Hampton va esdevenir el gran intèrpret de vibràfon que el jazz ens ha ofert. N’hi ha hagut d’altres, com en Milt Jackson -més cerebral, diguem-ne- però cap amb la capacitat de fer fluir l’instrument i donar-li autonomia pròpia com el gran Lionel Hampton.

Quan començàvem a conèixer el jazz i n’érem aficionats escoltàvem alguns músics de culte, de llenguatge avantguardista… Sentíem amb devoció els discos de Thelonius Monk o de Charles Mingus, per exemple, i les seves experimentacions i innovacions musicals. Però també teníem discos d’en Lionel Hampton, molts discos, discos de batalla que havien rodat infinites vegades pel tocadiscos… Els del Lionel Hampton es podien sentir al matí a la dutxa, o tot passant el motxo pel pis, un divendres a la nit mentre et preparaves per anar de copes, podien reanimar una vetllada a les cinc de la matinada… també et podien espolsar l'ànima de qualsevol atac de melangia. Enregistraments antics amb orquestres de swing on el vibràfon dialogava i puntejava líric clarinets i saxofons, concerts en directe més moderns, amb temes on el vibràfon era l’instrument principal, temes inacabables que en Lionel feia arribar a l’èxtasi rítmic… Hi havia alguna cosa més fenomenal que aquests temes? Són pura joia.

En Lionel Hampton ens ha acompanyat sempre… Molts dies i moltes nits s’han enlairat amb aquestes gotes de llum que acaricien el temps i s’entesten a fer-lo líric que són els tocs del seu vibràfon. La música d'en Lionel Hampton és un somriure d’orella a orella.