Tot el que passa queda neutralitzat, i res no suma o s’acumula en un sentit positiu (en sentit negatiu sembla com si la suma sí que fos possible). Un àpat memorable queda neutralitzat per una gastroenteritis i una visita d’urgència a l’hospital. Un polvo memorable queda neutralitzat per una discussió posterior, on surten draps bruts per molt que l’origen de la picabaralla sigui banal. Un progrés de qualsevol tipus queda neutralitzat per una sotragada. Sembla com si manés el signe últim, l’última experiència (“Tot va bé si acaba bé”): les ferides d’una discussió es maquillen amb una reconciliació, hi hagi polvo o no. E cosí via. Me n’aniria per les branques, tornaria a entroncar amb l’ànsia del nen (aich) per acabar bé el dia (“Tot va bé si acaba bé”).

Però a més llarg termini... A més llarg termini, l’”acabament” és ineludible, tots els trajectes vitals acaben igual, l’acabament és comú a tothom, tot s’acaba amb la mort. No es tracta de ser dramàtics, és un fet, repeteixo, ineludible.

Mentrestant, com hem anat dient aquests dies en aquests posts (magnífic el teu, Minina), hem anat forjant un caràcter per superar la travessia. Márai sembla que va començar a córrer i a fugir i va acabar corrents fins al darrer moment, fins al moment del seu suicidi. He recordat un videojoc dels anys vuitanta. La nau espacial havia d’anar destruint tots els enemics que l’envoltaven, la nau era al mig, i girava, disparant totes les roques (es deia Asteroids?) perquè no se li tiressin a sobre. Anaves disparant i anaves fragmentant les roques, que també et podien destruir quan passaven a ser més petites, però si les fragmentaves ja del tot desapareixien. Quan la cosa es posava molt magra, hi havia un botó que es deia “Hiperespacio”: la nau, de cop i volta, apareixia en un altre indret de la pantalla, fora del perill dels xocs amb les roques. Aquest botó només es podia apretar una vegada (i d’això no n’estic gens segur, no ho recordo, en tinc una vaga sensació; però quan se m’ha acudit, pensant en Márai, imaginava aquest mecanisme com si es pogués fer servir una sola vegada). Bé, he imaginat Márai lluitant amb les seves pròpies armes en el dia a dia de la seva existència, fidel al caràcter que ell mateix es va forjar, endavant, corrents, corrents, dècades, des dels 14 fins als 89, sempre corrents. I al final, potser, en una edat en què les pròpies armes de la nau en què anava muntat ja no eren suficients, quan va veure que ja no podia continuar corrents, va apretar el botó d'hiperespacio, aquell que només es pot fer servir una vegada, i tot es va acabar.