El dia de Sant Jordi parlava telefònicament amb el Duquena sobre novetats literàries, sobre quin llibre ens comprariem (cap), sobre el món editorial i coses d’aquest estil, pròpies de la diada en qüestió.

Vam estar d’acord que no ens sembla malament que el Buenafuente es forri com li dongui la gana (publicant llibres, per exemple), tothom mira de guanyar-se les garrofes com pot, en aquest món... Per què el fet d'escriure llibres n’hauria d’estar exclòs? Si fins i tot les “vaques sagrades” fan llibres oportunistes! Llavors vam fer els típics comentaris sobre la necessària distinció entre llibres mediàtics i literatura en majúscules (el Duquena i jo no som gaire originals).

També vam comentar que ens semblava que en català cada vegada es tradueixen menys coses interessants. Abans moltes novetats de narrativa traduïda sortien a la vegada en castellà i català. Però ara, als taulells de les llibreries, en català només s'hi veu murrialla com ara el Paulo Coelho, el Paul Auster i poca cosa més… "Els editors catalans no tenen cap mena de coratge a l’hora de publicar", vaig sentenciar jo, tot decidit. Però el Duquena, home prudent, em va dir que publicar en català és fotudíssim, que no s’hi guanyen gaires calés i que al món editorial català tots plegats són quatre morts de gana.

Llavors jo em vaig recordar de posts que havia llegit a alguns weblogs de gent lletraferida, com ara ’'Per amor a l’art’', 'Traduir Pessoa a preus de saldo per al senyor Vallcorba' o 'Trinxar-los'.

En fi, que vam acabar parlant de l'anomenat "suport genèric", que pretén estimular l'edició en català, que si servia per a alguna cosa o no, que si encara estava vigent... Però ens vam adonar que no sabiem gaire ben bé què és això del "suport genèric"... Llavors em vaig recordar d'un article del Monzó que tractava el tema i que ho explicava molt bé. El reprodueixo aquí (és de l'any 1996):

LA RIFETA

Romà Cuyàs demana que li expliquin de quina manera contribueix a la mediocritat el «suport genèric», aquest ajut a l'edició en català que en teoria consisteix en la compra, pel Departament de Cultura, de 300 exemplars de cada llibre que s'edita. Som-hi, doncs. Per començar, per acollir-se al «suport» el llibre ha de tenir un tiratge inferior a 3.500 exemplars. Si passa d'aquesta quantitat, no rep el «suport». Per tant, tots els llibres que tenen un èxit mínim en queden exclosos. Aquesta ja és una mesura discutible: perquè penalitza precisament la virtut d'interessar i perquè, si el suposat objectiu de la compra és dotar de llibres les biblioteques, ¿com és que precisament no compren els que interessen més la gent? És a dir: en contra del que diuen, el «suport» no és ni automàtic ni democràtic ni genèric. Algú pot dir: és que el «suport» és per ajudar, per exemple, els llibres d’assaig, de tiratge curt però d’interès social. Entesos. Però passa que, molt sovint, els llibres d'assaig tenen un preu superior a les 5.000 pessetes, cosa que --oh, paradoxa-- també els impedeix beneficiar-se del «suport». I si, com en molts casos, el preu del llibre oscil-la entre 3.001 i 5.000 pessetes, només se'n beneficien a mitges: els compren la meitat d'exemplars, amb el descompte bàrbar habitual. Total: la xocolata del lloro.

Amb les coses en aquest punt, ¿a qui, més que a ningú altre, afavoreix el «suport»? A aquells llibres que en condicions normals no editaria ningú. Amb el «suport», qualsevol editorial sense gaires escrúpols pot fer, i fa, l'agost. Comprovem-ho. Posem que sóc editor. M'ha arribat una novel·leta dolenta, que no editaria mai. Però l'edito per aprofitar la bicoca. Comprovo que el llibre conté els espais mecanogràfics mínims que Cultura exigeix per poder cobrar el «suport» i faig treure tots els que sobren. N’edito 1.100 exemplars. Poso, com a preu de venda, 1.500 pessetes. Tot d'acord amb els requisits. El llibre --de paper barat i enquadernació senzilla-- em pot costar 60 pessetes per exemplar. Aquests 1.100 exemplars (a 60 pessetes) m'han costat 66.ooo pessetes. Amb això del «suport», Cultura me'n compra 300 exemplars, amb els quals (amb el descompte) en trec 225.000 pessetes. Per tant, abans de posar-lo a la venda ja he guanyat 159.000 pessetes. Pot semblar poc. Però multipliquem-ho, per exemple, per 150 llibres a l'any. Són 23.850.000 pessetes, de les quals no he de descomptar ni els drets d'autor, perquè, fet i fet, se'n vendran quatre exemplars.

¿Més mediocritat? Per accedir al «suport», aquests llibres han de distribuir-se a les llibreries. A dotzenes, inunden les taules i distorsionen la venda dels llibres que realment interessen, siguin minoritaris o majoritaris. Els llibrers de debò es desesperen davant de l'arribada contínua de caixes amb novetats i més novetats que, al cap d'unes quantes setmanes, tornen a les caixes d'on havien sortit per ser reexpedits a l'editorial i trinxats per fabricar paper --ecològic, això sí!-- amb el qual es podran produir nous llibres que, igualment, s'acolliran al «suport». I tornem a començar. El negoci és tan cínic com rodó. Tant li fa que el públic lector, desconcertat davant de tanta fotesa, giri cua i surti de la llibreria sense haver comprat res. Als del Departament de Cultura tant els fa. El cas és inflar les estadístiques. Tenen la idea yuppy que publicar molts títols és sinònim de dinamisme cultural. És mentida. La prova és que es venen més llibres durant els períodes que hi ha menys novetats.

Durant aquests anys, ¿quants milers de llibres sense altre interès que el benefici d'algun malfactor hem pagat els contribuents? Aquesta és, Cuyàs, la mediocritat que el mal plantejat «suport genèric» incentiva.