Tot contemplant, sala rera sala, l’exposició antològica que fan al Museu Picasso d’en Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) m’ha anat posseint una mena d’excitació. Una mica com quan, de petits, veiem amb els cosinets una pel·lícula del Far West, que quan s’acabava, per efecte mimètic, tots plegats ens posàvem a tirar tiros i a barallar-nos, contents i cridaners, fent d’indis i de soldats del setè de cavalleria. No és que m’hagi posat a tirar tiros als vigilants peruans i badallaires que vigilen les sales del museu, no, el sentiment que encomana l’obra d'en Torres-Garcia és de caire estètic, és clar, però impulsat per una energia juganera, joiosa, molt pura, i molt febril, també.
I paral·lelament a aquesta força primigènia, a aquesta pessigolla de vitalitat que mou la creativitat d’en Torres-Garcia de cap a peus, la visió cronològica de la seva obra --influïda pels paràmetres dels corrents que es va trobant en aquest segle XX d’avantguardes fugisseres i d’ideologies per donar i per vendre-- ens ofereix molt clara la línia diàfana de la seva profunditat. És una immensa recerca espiritual, un treball únic. En Joaquim Torres-Garcia és un esperit infatigable a la recerca de sí mateix i de l’etern. Un dels millors artistes del segle XX (jo sempre ho he tingut clar).
En Torres-Garcia comença militant al Noucentisme, aquell Noucentisme català que pretén liquidar a base de civisme i civilitat, de classicisme d’estar per casa, de paisatges amb pinets i faunes i arquitectura brunelleschiana, els excessos orgànics i sinuosos del Modernisme d'en Gaudí i companyia. El Noucentisme d’en Torres-Garcia és una mica sui-generis, però. Tendeix a un primitivisme una mica arcaic i panteista --cosa que no agradava gaire als seus col·legues--. Als grans frescos que en Torres-Garcia va realitzar en aquesta època hi ha un acabat volgudament rústic --deliciós-- i una tendència creixent a la geometrització de les formes (la mania del Joaquim) i a la planitud de la pintura (planitud de pla, de bidimensional, la gran mania de la pintura del segle XX). Poc a poc, després de fer coses com ara “La Filosofia presentada per Pal·las al Parnàs”, “Lo temporal no és més que símbol”, “La Catalunya Eterna”, o “L’Edat d’or de la humanitat”, la seva obra es va tornant més aviat austera, d’una austeritat monàstica i fredolica. En Torres-Garcia cerca una mena de puresa, color apagat, poca línia, poc tema, tendència a la geometria bàsica, com si volgués desaparèixer en l’absolut (en aquesta època de la seva vida, en Torres-Garcia té problemes econòmics i de reconeixement artístic, com li passarà sovint al llarg de tota la vida). El seu noucentisme és de colors plans i atmosfera de capvespre, l’atmosfera de l’”hora blava”, aquella hora que la llum se suspèn i tot es mostra més transcendent.
En Torres-Garcia és molt més que un artista classicista de plantilla, és clar. La seva inquietud el fa saltar cap a l’avantguarda, molt present també a la Catalunya de l’època. La gran quantitat d’escrits, pamflets i manifestos que publica (importantíssims, són el corpus teòric del Noucentisme) seran a partir d’ara radicalment avantguardistes. Ha col·laborat al 'Pèl i ploma' i ara ho farà a 'Un enemic del poble' d’en Salvat-Papasseit. El Joaquim no para i no pararà mai, s’apunta al que sigui, en el seu afany de coneixement. Escriu “La Representació de sí mateix”, “L’Art en relació amb l’home etern i l’home que passa” i molts més escrits (les edicions originals dels quals, precioses, es poden veure a l’exposició). Deixa l’ensucrat Noucentisme de nimfes i panteons i es posa a pintar escenes urbanes, escenes del veritable home del segle XX, tramvies, cantonades atrafegades, suburbis, màquines i senyors amb barret sortits de novel·les d’en Kafka. Aquest dinamisme és perfecte per endinsar-se més en el seu esperit cercador de les geometries idealitzadores de les coses, a base de pinzellades rectes i de grans taques planes de pintura.
Pinta molt, i se'n va a Nova York, la meca d’aquest món emergent. En aquesta època manté el seu cromatisme únic, la seva harmonia personal, i un cert sentit de l’humor i de l’alegria que sempre impregna tot el que fa. Allà pretén comercialitzar les meravelloses joguines avantguardistes de fusta que ha realitzat els darrers anys. Però a la seva Amèrica tampoc té molta sort com a artista i torna cap a Europa.
I en Torres-Garcia passa per una època de recerca cap a un primitivisme personal, novament es torna a embolcallar en l’austreritat, però a poc a poc i per fi desbrossa el que vol, el que busca. És el que busquen altres artistes de la seva època, és la lluita de la pintura del segle XX cap a l’abstracció. En el seu cas, vol dissociar el dibuix del color, però vol donar a les seves formes un sentit força representacional i formalment estructurat. Crea, finalment, el seu definitiu CONSTRUCTIVISME. Fa representacions que són com estructures arquitectòniques, compartiments on s’hi allotgen símbols i signes, “formes anímiques en una estructura”, que en diu ell, i s’hi lliura amb goig. I tria, en la balança del segle XX, més aviat la “joie de vivre” que l’angoixa freudiana, més aviat l’esperança i l’anhel de plenitud que l’absurd i l’esterilitat. I és aquí on trobem el gros de la seva fantàstica obra, on comença tot... Però per ara aturo aquí les meves divagacions, que ja m'estic empatxant de xerrameca. Aneu a veure l’exposició (dura fins a l'11 d'Abril del 2004).