Avui, mentre set mil persones caminàvem per l'Avinguda Maria Cristina despullades sense cap tipus de complexe, se m'han acudit vàries coses. Primera, que còmode és anar despullat. Segona, que guapa està la gent sense roba (personalment a la gent l'he trobada molt més maca). Tercera, que natural i normal que resultava tot. No es veia a ningú amb cara de patiment, ni res semblant, de fet jo em sentia com si estigués a una manifestació normal i corrent. Quan passaven els periodistes... no ho sé. Semblaven estranys, amb l'airet agradable que feia i ells vestits... ;)

Ahir la meva encarregada em va explicar que abans de fer-la supervisora de vàries botigues, el jefe li va preguntar si tenia pensat tenir fills en els pròxims deu anys (ella en té 27...) Li va haver de dir que no.

No ho sé, potser no té gens de relació, però em sembla que aquest món cada cop està més desnaturalitzat. Trobo que anar despullat és molt més natural que anar vestit (evidentment, no estic parlant de fred!). I que una parella tingui fills quan li roti sense que es penalitzi a la mare de la criatura, com si hagués comès una falta greu a la feina.

És com si neguéssim o canviéssim coses bàsiques i fonamentals que van lligades a la essència humana, no?

----- ----- ----- -----

Bé, he de confesar que la trobada Spencer Tunnick va tenir dues històries paral·leles ben interessants.
La primera és una mica... en fi...
Sempre pensava, "i si em trobo algú conegut a l'Spencer Tunnick?" algun profe de la E.G.B, o de la uni, o algú que no veig des de fa temps... M'imaginava que truculent seria trobarme algú així despullat, i donar-nos dos petons i preguntar que tal estem i què estàs estudiant i aquestes mandangues. I sobretot, que passaria si em trobés algú que simplement no em vull trobar...
Jo sóc molt gafe, i quan anava caminant per allà encara feliçment vestida, em vaig trobar un individu que es troba situat entre aquells que de cap manera em volia trobar. Fa cosa d'un mes em perseguia per Barcelona amb la il·lusió de... eacs! no m'ho feu pensar. En fi, m'enviava missatges i em trucava convidant-me a sopar menjar típic peruà (d'on prové l'individu en qüestió), a veure el seu pis, a anar al cinema... en fi, el típic amic d'amiga que una nit tonta li fas més cas del que es mereix i ja no te'l treus de sobre...

Fa cosa d'un mes, l'home va compendre que al món hi ha coses que no es poden mesclar, i va desparèixer subtilment de la meva vida. Ufff... Allà estava, mirant-me, somrient, iniciant un moviment rectilini uniformement accelerat cap a mi. Els dos petons de rigor, la salutació, el que tal?, el amb qui has vingut?, el q com van els exàmens?, i dos petons ràpids que li vaig encastar i un bé, doncs que vagi molt bé.

I jo feliç de mi, creient que havia superat el mal tràngol, i havia conseguit fugir de l'amenaça, descobreixo en el moment en que tothom s'havia de situar per a despullar-se, com l'home es dirigeix cap a la meva banda des de la llunyania i es situa a la meva fila. Sí, sí, com ho sentiu. Dos minuts abans de despullar-nos. Primera fila per veure'm en boles. Ha triomfat.

En fi, resignació, i roba fora. L'home deu estar comptant-me les pigues, amb aquest deteniment que m'observa. I es deu descomptar, perquè no acaba mai. Aixxx...
Però la massa humana es mou, anem cap a fora, el perdo de vista... Prueba suuuupperadaaaaa!

Ahir per la nit, quan els meus pares van tornar d'un sopar, van trobar a la bústia una carta sense segell que posava : Para Carme si us plau. El remitent, el peruà compta-pigues. Us n'adjunto uns fragments:
Definitivamente ha sido una de las experiencias más gratificantes e intensas que he podido vivir, y no cabe duda de que quiero compartir toda esa energía contigo (no vull pensar on se li concentra tota la energia)
(...) mostraba destellos de su verde intenso, igual al de tus ojos al mirarme (jo els tinc marrons els ulls! tio, no cal que inventis xorrades per convertir la carta en romanticisme de best seller barat i vomitiu)
Para que veas que llevo la pasión adentro, puedo canalizarla muy bien hacia la delicadeza y el detalle, es simplemente cuestión de que me ayuden a guiarla... ME DAS UNA MANO CON ESO?

Definitivament, com em trobi el peruà sortiré corrents. Quina por. A sobre va venir a casa meva a portar-me la carta. M'agafa veritable PàNiC!!!!

L'altre història paral·lela a la qual la Cheeetah fa referència al seu comment, va ser que vam conèixer un noi allà que era guapíssim. Un veritable bombó, simpàtic, agradable, discret i un punt reservat... que fa dos anys que té com a parella un noi! I això que abans sortia amb noies. La veritat ens ha tocat viure un moment molt difícil de la història de la humanitat, noies. La meitat dels tios o són peruans i inútils, o tenen nòvia i són inabastables i l'altre meitat és gay. És desolador. Es pot saber que hem de fer? ens masculinitzem per a agradar-los més o al contrari hauríem de ser més femenines? Perquè deserten els homes, i se'n van a l'exèrcit de l'altre bàndol? es converteixen en competència... no és just!

Escrit per carme a Goldenlady