El rostre d’Alberto Sordi amb el seu somrís d’orella a orella, l'Itàlia de les melodies i els cantants, dels cineastes de Cinecittà, la Roma de la Dolce Vita. La Douce France humanista, el rostre de Jean-Paul Belmondo, la Chanson, Jacques Brel plorant i un paquet blau de Gitanes i la Nouvelle Vague. Trens que van molt de pressa i creuen fronteres. El Berlín Occidental experimental. El Londres pop, punky, on hi passava de tot. El Milà del disseny i la Via della Spiga. Lisboa era blanca. Barcelona era canalla i laietana. Una Europa dramàtica, plena d’inquietud…

Com és que ara sembla que no passi gaire res a Europa? I això que ara estem units, llibertat de moviment de persones, de capitals, i beques Erasmus per a tothom… Però no passa gaire res, no? D’Itàlia en sabem que hi ha un senyor que es diu Berlusconi, potser coneixem un tal Roberto Benigni, que sempre fa carotes, i prou… A França hi ha un tal Le Pen, que és molt dolent, i l’Amélie, clar, que és molt bona… I més amunt un tal Joerg Haider, que també és molt dolent, no? I a Espanya, el país de la farra eterna, l’Almodóvar, molt almodovarià……

Abans tothom volia anar a París, però sembla que França no és gaire inquieta, ara, i tothom hi fa cara d’emprenyat… Europa serveix per fer turisme quan hi ha un pont, això si, podem agafar i anar a Praga i tornar carregats de coses. Potser quan hi havia el mur i la guerra freda tot era més romàntic. Ara hi ha la pau freda, i prosperitat, l’oasi autista de l’euro (tot s’ha apujat!)… Sempre ens queda la cantarella d’anar dient que tot plegat és cosa dels americans, clar...