-No sabia que et deixes el piano.
-On?
-Que no sabia que et deixes el piano.

El meu "on" ha degut sonar a "com", perquè m'ha tornat a dir el que acabava d'escoltar. Jo he volgut dir on, on em deixe el piano. El deixe a casa, com un moble que és? El deixe ben enterrat, una vegada tinga el ditxòs paper que certifique tots els anys que m'hi he passat al davant? On el deixe? No m'ha volgut entendre.

Ha sonat a recriminació, com si no pogués acabar una cosa que no vaig triar començar, com si no hagués passat prou temps per decidir si vull continuar o no, com si encara hagueren de manar per sobre què he de fer. I jutjar-ho, que no se n'obliden mai.

M'ha quedat una mala sensació al cos. Deixar? Per molt que em pese sempre tindré l'estigma del piano al damunt. Molt poca gent es passa més de la meitat de la vida estudiant música sense que siga la seua passió. Entenc que pot sonar més agradable que fregar plats darrere la barra d'un bar sobre una capsa del revès per arribar al safareig. Però es demana molt més que al qui frega plats: es demana dedicació infinita! "Sempre seràs pianista". Ho he sentit milers de vegades, i milers de vegades els pelets dels braços s'han aixecat, emporigats. Com la maledicció que fa la gitana que et deia que tot aniria bé fins el moment en què vol que li dónes diners. Llavors tot és negre, ni una engruna grisa queda en el teu futur segons les seues prediccions. Més val que moris.

Més aviat, ara que ho repense, podria haver sigut ironia. Pel que he dit, que mai me'l podré treure del damunt.

Va deixar d'agradar-me als primers anys de conservatori -el tema conservatoris són per una altra web sencera-, quan a final de trimestre es feien audicions amb els millors alumnes. De millors no tenien res, només que als mestres els feien més gràcia i decidien donar-los a ells 20 minuts extra de classe cada vegada -20 minuts que arrebataven d'algun desgraciat-, fent classes de 40 minuts en què alguna cosa podien fer entendre. Fins que vaig tindre un professor que lluitava pels alumnes, que ens tractava a tots iguals i feia que tots tocàrem a les audicions, uns millors i altres pitjors, però tots més bons que els preferits de les vegades anteriors.

Durant 4 anys vaig estalviar-me competir amb altres músics -fet que deteste, el de la competició, però admet perquè m'he trobat amb un munt de gent mediocre que cal baixar dels núvols- i només xafava els conservatoris el dia de l'examen. Però els darrers 3 anys he tornat a l'escena competitiva. En la "competició" sembla que puntua més amb quins professors has donat classe (també compta com a classe aquelles "masterclasses" on et cobren 200Euros per una hora d'escoltar-te) que el que realment surt dels teus dits i de tu mateix. Així, més d'una vegada m'he quedat amb la gent quan m'han dit que amb qui he donat classe i m'ho he inventat. Tots coneixien els meus professors imaginaris! "Qué bueno! Qué técnica!" Quina gentola!

No puc dir que no m'agrade el piano. Si m'hi he passat tants anys i no l'he deixat deu ser perquè encara queda algun raconet de goig quan el faig sonar, quan els dits corren amb més o menys rapidesa pel teclat i l'enfonsen, controlant pesos dels muscles, colzes, mans.. I el millor és oblidar-se de tot el que t'han ensenyat i participar en el diàleg entre l'instrument i qui el toca. S'acaba intimant, fent del piano una extensió de la teua persona, que riu i que plora, sempre dramàtica.

-----------------------------------------------------------------------------------------

Text gentilesa de vAKABOJA