He començat a llegir les memòries de Markus Wolf, “L’home sense cara”, així es diu el llibre, i així li deien a ell. Wolf va crear els serveis d’espionatge exterior de la repressiva República Democràtica Alemanya i és considerat el millor mestre d’espies de la Guerra Freda.

No sabia gaire en quin to estarien escrites aquestes memòries, que no són les d’un triomfador, les d’un poeta, les d’un aventurer… “L’home sense cara” semblava que havia de ser un personatge gris i pervers, potser un trist buròcrata, potser un torturador…

El llibre comença després de la caiguda del mur de Berlin, poc abans de la unificació alemanya. Markus Wolf es rumia les ofertes que rep dels alemanys occidentals, dels americans i dels israelians, que consisteixen en seguretat personal a canvi de traïr els seus col·laboradors i empleats i donar noms i secrets del cadavèric estat de la República Democràtica Alemanya… A Moscou no el volen protegir i es veu clar que Gorvatxev abandonarà a la seva sort els seus antics aliats. La unificació alemanya és qüestió de dies, i quan sigui efectiva el futur de Markus Wolf serà sens dubte l’arrest, la presó i el processament.

El llibre deixa de moment el destí del protagonista en suspens i torna enrera per explicar la seva vida des de la infantesa. La seva família és molt interessant, viatgera, culta… Són profundament humanistes i aintifeixistes. Passen la guerra a la Unió Soviètica on es fan del Partit Comunista i són ensinistrats per a la seva futura lluita contra occident. Markus fa el que diu arbitràriament el partit i ell i la seva família sobreviuen a les purgues de Stalin, que en aquella època liquida gairebé tot el seu entorn. A aquestes alçades del llibre ja sents una empatia amb el protagonista, és l’home que t’ha decidit explicar la seva vida, és “el bo de la pel·lícula”, com si diguéssim. Markus és una persona sensible, no parla com un ideòleg, esdevé adult i fa sincerament el que creu que ha de fer, lluita contra qui creu que ha de lluitar: els serveis d’espionatge occidentals que s’estan creant bàsicament amb elements reciclats del nazisme. No obvia els crims que es cometen al seu voltant, al seu bàndol, però davant la lluita contra el feixisme (Markus a anat a Nuremberg com a periodista i ha viscut els horrors del nazisme explicats pels seus testimonis) creu que ha de suportar aquestes coses… Markus sembla un home bo…

En fi, vaig per la pàgina cent i el llibre en té més de sis-centes. El protagonista encara és un jove de vint-i-tants anys il·lusionat… A veure què va passant.

Penso en altres llibres de memòries que he llegit, llibres que els han escrit persones venerables (no pas com el Markus Wolf que contempla com cau el mur de Berlin que ell ha contribuit a alçar i com tothom està joiós d’alliberar-se del règim maligne que ell ha contribuit a crear). Persones de consciència destacable que, com Markus Wolf, s’han trobat inmerses en els brutals moviments ideològics del segle XX i les seves guerres i holocausts i purgues… I també en són inevitablement víctimes, cadascú en la conjuntura en què es troba.

Emociona la peripècia vital de Robert Graves a les seves memòries (“Adéu a tot això”) on lluita content i convençut contra els alemanys a la I Guerra Mundial i emocionen també les memòries poètiques de l'alemany Paul Klee (“Diaris”) mentre fa la guerra a la I Guerra Mundial contra els aliats. Stefan Zweig no vol fer cap guerra, i a les seves “Memòries d’un europeu” ens explica els seus esforços com a pacifista militant durant la I Guerra Mundial, ens exposa la seva concepció nostàlgica, a l’estil de l’Imperi Austro-hongarès, d’una Europa culta i tolerant… Zweig és un gran humanista -un humanista ric- però la seva Viena i el seu París dels grans debats intel·lectuals s’aguanta, de fet, en l’opressió de pobles petits i de milions de pobres… És clar que Zweig és jueu i al final li tocarà el rebre…

Tots plegats víctimes de les doctrines implacables. Ara deuen estar potser al cel tots junts prenent-se un cafè i llegint-se els seus poemes, si és que allà no hi ha ideologies.