A L’ERMA FOREST SOLITÀRIA

Fou al temps que els arbres fullen, l’herba, el bosc i els prats verdegen i els ocells, al matí, canten dolçament en llur llatí i tota criatura s’inflama de joia, quan el fill de la Dama Viuda es llevà a l’Erma Forest Solitària, i sense peresa posà la sella al seu corser i prengué tres dardells, i eixí de l’estatge de la seva mare. Pensà que aniria a veure els rampinadors que tenia la seva mare, que rampinaven la civada: tenien dotze bous i sis rampins. Així doncs, entra en la forest i de continent se li alegrà el cor al ventre pel temps dolç i quan sentí que els ocells cantaven fent joia. Per la dolçor del temps serè tragué el fre al corser i el deixà anar pasturant per la fresca herba verdejant. I ell, que sabia llançar bé els dardells, anava a l’entorn del corser llançant-los ara enrera, ara endavant, adés per avall, adés per amunt, fins que sentí que, pel mig del bosc, venien cinc cavallers armats, adobats de totes les armes. I feien molt gran remor les armes d’aquells qui venien, perquè sovint topaven amb elles les branques de les alzines i de les estepes. Les llances topaven amb els escuts i els ausbergs grinyolaven, i sonava la fusta i sonava el ferro tant dels escuts com dels ausbergs.
El vailet sent, però no veu, aquells qui, al pas, venien vers ell; se’n meravella molt i diu:
-Per la meva ànima, veritat deia la meva mare, la meva senyora, quan em digué que els diables són les més lletges criatures del món, i digué per instruir-me que hom deu senyar-se davant d’ells. Però menystindré aquest ensenyament i no em senyaré de cap manera, ans escometré ben tost el més fort amb un dels dardells que porto i crec que no s’acostarà a mi cap dels altres.
Així enraonà el vailet amb ell mateix abans que els veiés; i quan els veié obertament, quan el bosc els descobrí, i veié els ausbergs llambrejant i els elms clars i lluents, i veié el blanc i el vermell lluir contra el sol, i l’or i l’atzur i l’argent, tot això li fou molt bell i molt agradós, i digué:
-Ah, senyor Déu, perdó! Són àngels els qui veig aquí; i en veritat he pecat molt suara i he obrat molt malament quan he dit que eren diables. No em contà pas la meva mare una faula quan em digué que els àngels eren les coses més belles que existeixen, llevat de Déu, que és més bell que tots. Crec que aquí veig Nostre Senyor, car entre ells en veig un de tant bell que els altres, Déu em valgui, no tenen ni la desena part de bellesa. La mateixa mare em digué que hom deu adorar, suplicar i honorar Déu per damunt de tots; i jo adoraré aquest i després tots els àngels.
Encontinent s’ajup a terra i diu tot el Crec en un Déu i les oracions que sabia, perquè les hi havia ensenyades la seva mare. I el mestre de cavallers el veu, i diu:
-Feu-vos enrera. Un vailet que ens ha vist ha caigut a terra de por. Si anéssim tots junts vers ell, em sembla que tindria tanta por que es moriria i no podria respondre a res que li demanés.
Aquells s’aturaren, i ell s’avançà vers el vailet al galop; i el saluda, el tranquilitza i li diu:
-Vailet, no tingueu por.
-No en tinc –fa el vailet-, pel Salvador en qui crec. Sou vós Déu?
-No, a la fe.
-Qui sou, doncs?
-Sóc cavaller.
-Mai no he conegut cavaller –fa el vailet- ni n’he vist cap ni mai n’he sentit a parlar, però vós sou més bell que Déu. Tant de bo fos jo així, tan lluent i fet en aquesta guisa!

Així comença "El conte del Graal" (1180) de Chrétien de Troyes, traducció de Martí de Riquer.