És difícil veure exposicions memorables d’art contemporani, potser se’n veuen una o dues l’any, i aquesta n’és una. És una petita (gran) antològica d’obra de l’anglès Anthony Caro que comprèn el període que va de principis dels seixanta fins a finals dels vuitanta, i s’hi aprecia clarament com neixen i es desenvolupen els paràmetres del seu llenguatge escultòric. Una bona experiència per a l’aficionat a l’art contemporani. Al contrari que les exposicions col·lectives, que sovint resulten decebedores --veure un batibull de peces de diversos artistes mareja una mica i no s’aprofundeix en cap d’ells--, veure’n una dedicada a un gran artista sempre val la pena.

Caro treballa amb peces d’acer, amb tubs i perfils bàsics de metal·listeria, amb retalls de trossos d’objectes trobats (de calderes, de reixes…). Tot plegat ho ajunta i ho pinta de manera bastant uniforme, en general, sense voler emfatitzar aspectes matèrics de la pintura o del metall, atributs aquests, molt típics de la tradició catalana, començant per l’informalisme de Tàpies i continuant amb una pila de pintors i escultors de tota mena i condició… Tot i que Caro va estar una temporada a Barcelona, a mitjans dels vuitanta, i va influir profundament en una colla d’artistes catalans aleshores emergents…

La primera impressió que fa la visita d’aquesta exposició al visitant eixerit és la constatació, obra rera obra, que Anthony Caro va formant i creant un univers de formes molt simples i de combinacions molt elementals, tot creant els fonaments del que serà una certa tradició d’escultura abstracta al segle XX. I ho fa molt bé. I té l'honestedat i la puresa dels que fan per primera vegada alguna cosa. Fa pensar en les recerques de Paul Klee o de Joan Miró, també en els primers expressionistes abstractes americans (com ara Robert Motherwell), i, posats a fer (perquè no), en els artistes del trecento i el quatrocento, que descobrien l’humanisme, amb tota la seva innocència. Anthony Caro és un humanista, com els artistes citats, i diria que forma part d’una certa gent que al segle XX cercaven la llum i la construcció més que no pas l’emfatització de l’absurd i de l’angoixa freudiana.

Anthony Caro va tenir tractes amb el crític d’art Clement Greenberg, la ment lúcida d’una generació anterior, els expressionistes abstractes americans. Greenberg, als seus escrits, havia redefinit de manera molt original els paràmetres de l’art occidental contemporani des dels impresionistes, i és el mentor d’una colla d’artistes americans sorgits de les cendres de l’art europeu després de la Segona Guerra Mundial. Quan es va trobar amb un jove Caro, li va dir: “Si vols canviar el teu art has de canviar els teus costums”. Caro es va concentrar en l’acer i en la dedicació completa en bastir el seu art, basant-se en la simplicitat i en la interrogació constant. I les seves primeres obres ja es van construint a base de joia primigènia i en la coherència d’un mètode de treball interessantíssim, desafiant tot pressupòsit i convenció, i composant, combinant i construint unes peces de rotunda potència.

“Sight”, 1965-1969
Acer pintat blau
286x168x7,5 cm.

“Anthony Caro. Dibuixant a l’espai. Escultures de 1963 a 1988”
La Pedrera. Barcelona. Fins el 19 de gener del 2003. Entrada gratuïta (interessant!). Tansports: Moltes línies de Metro, de Ferrocarrils de la Generalitat, de Rodalies i d’autobusos, pàrquings per tot arreu, també s’hi pot anar a peu.
Servei de Bar: Si em veieu per allà us convido a un vermouth.