Nota, 1903.

Tot passejant pel Carrer Consell de Cent de Barcelona, veig que en una d’aquelles galeries d’art que hi ha, especialitzades en antiguitats i rampoines senyorívoles, hi fan una exposició del gran pintor Joaquim Mir (1873-1940). La porta de vidre està oberta de bat a bat. No cal, doncs, picar cap timbre i esperar que els de dins de la galeria observin detingudament la fila que fas per obrir-te. I vet aquí que em trobo davant d’una vintena de quadres pintats a l’oli, content de reconèixer els extraordinaris colors i les atmosferes úniques dels paisatges d’en Mir. Mir, l'home paisatge.

L’exposició està bastant mal muntada. Alguns quadres estan torts i t’agafen ganes de posar-los bé. La il·luminació és dolentíssima, tot molt fosc i llums intensos enfocant just el rectangle dels quadres, que els fan semblar com diapositives projectades a sobre les parets, d’un pompós color bordeus tirant a gos com fuig. I els marcs, daurats, gruixudíssims i carregats de motllures recargolades, que sovint fan més bulto que els propis quadres. S’hi ha d’afegir a tot plegat la presència torturant del fil musical, una selecció de grans èxits d’Abba en versió orquestral de Paul Mauriat i la flaire d’ambientadors Ambi-Pur a tots els endolls. Al fons de la galeria s’hi troba un senyor fent coses en una taula desendreçada. Porta una corbata vermella que li va curta (molt curta, de debò) i unes ulleres que li pengen pel coll amb un cordonet. Deu ser el típic senyor que sempre deia: “Ara no trobo les ulleres... Que les heu vist?”, fins que la seva dona li va regalar el cordonet i li va resoldre el problema.

Se sent el brogit del trànsit del carrer a través de la porta oberta. No costaria res agafar un Mir i fotre el camp, penso. Aquest grapat de quadres deu valer uns quants milions d’euros i aquí no hi ha cap segurata ni res, penso. Podria venir amb un col·lega
--l’Agustí segur que s’hi apuntaria--, deixar el cotxe al davant de la galeria, en doble fila, entrar, i inmobilitzar el senyor. Per exemple despistant-lo, preguntar-li alguna cosa, i mentres, l’Agustí, per darrera, de sobte, li endinya un mocador xop de cloroform als nassos i l’home es desmaia a l’acte (això ho fan molt als llibres del Tintin, és net i infal·lible). Llavors, en una acció ràpida, caldria despenjar els quadres, que estan agafats d’una manera molt senzilla en unes guies, amb un simple tornavís sortirien molt facilment, i anar-los carregant al cotxe. Per fer la cosa més factible podríem anar vestits amb una granota blava que hi posés “Mudanzas Martínez”, o alguna cosa així. Al cotxe no hi cabrien, tots els quadres, ara que ho penso, hauríem de mirar que algú ens deixés una furgona.

Per una porta del fons de la galeria ha sortit una senyora vestida amb xandall i s’ha posat a parlar amb el senyor. La porta ha quedat oberta i he vist que més enllà hi havia un magatzem i una noia peruana (amb davantal i monyo) fregant el parquet. Llavors aturo tots aquests pensaments, canvio de pla mental, obro bé els ulls i el cor, i em submergeixo tranquil·lament en els paisatges d'en Mir, i se'm posa la pell de gallina. Això deu ser, l'art.

L'arbreda, 1915.