Al Museu Picasso de Barcelona hi fan una exposició molt interessant: “Col·lecció Jean Planque: La novel·la d’un col·leccionista”
El Sr. Planque (1910), home de gran iniciativa, cap al final de la Segona Guerra Mundial, va inventar un revolucionari sistema per alimentar el bestiar, cosa que li va permetre emancipar-se econòmicament i dedicar-se amb llibertat al col·leccionisme d’art contemporani. Així doncs, avui tenim el plaer de contemplar una col·lecció “d’una rara exigència”, que diu el fulletó de l’exposició. També s'hi destaca l’amistat que el Sr. Planque va conreuar amb molts artistes importants del segle XX, i que “la seva gran humiltat, la seva mirada infal·lible i la seva passió exclusiva feien que l’estimessin i el temessin al mateix temps”
Junt amb les obres exposades hi ha petits cartells amb les opinions que el Sr. Planque tenia dels artistes, tretes dels seus diaris (serà qüestió de trobar-los). Són opinions molt afinades, amb molt de sentiment, i que apunten directament a la qualitat de l’emoció que li causen les obres. Em va semblar molt interessant el que diu de Cézanne i de Klee, ho subscric ferventment.
Només en entrar a l’exposició (a mà dreta) hi ha dos aquarel·les meravelloses de Cézanne. Formen part de la llarga serie de pintures de la muntanya de Ste. Victorie, que l’artista va fer al final de la seva vida, i que són un cim en la història de l’art. I Jean Planque, en poques paraules, defineix perfectament una visió transcendent de Cézanne:

“Cézanne com a ésser humà és totalment absent. No se’n sap res, de la seva vida, dels seus dies i els seus turments a les últimes obres. Únicament el seu esperit puja cap al significat simbòlic, la flama que crema en vertical, consumeix. Només queda la mateixa essència de les coses, dels paisatges. I per això, si se l’entén, es veu a Cézanne aparèixer com a imatge vivent del servidor de l’esperit, del que és etern”

També podem observar un bon nombre de petites obres de Klee. Veiem el que en diu Planque:

“Klee no expressa el que està al damunt i que apareix davant la mirada de l’espectador.
Expressa el que hi ha al darrera dels quadres, el que no podem veure. Allí hi ha el misteri, i és tant ric, i és tan extraordinària aquesta misteriosa comunicació que per a mi és la línia divisòria a la qual no vaig arribar mai.
Picasso és el sexe. Amb el sexe, expressa la seva vitalitat, la seva ferotgia, el seu amor. Es queda al damunt. Hi ha pocs, potser cap, quadres com els de Klee que expliquen l’altre vessant, el que és inexpressable. I Klee és un prototip d’aquest poder en els temps moderns. Com Vinci en el passat. Klee és un home filosòficament al cim del poder, del coneixement. No crec que hi hagi al món una riquesa tal, un poder tal per expressar el que és inexpressable”